Refundació del PSC

El resultat de les eleccions del 28-N ha suposat per al PSC una forta sotragada i una severa correcció, per no dir una humiliació. En les autonòmiques del 1999, el PSC liderat per Pasqual Maragall va aconseguir el 37% dels vots (tenia més vots que Pujol tot i que 4 diputats menys). En Montilla, el 2006, va obtenir el 28% dels vots per acabar, actualment, amb un 18%. Es pot baixar més? Tot depèn del comportament del partit d'ara endavant.

D'entrada, els resultats negatius porten Montilla a deixar l'escó de diputat i a manifestar que no es presentarà a la reelecció com a primer secretari del PSC. Ara, el partit busca un nou líder. El seu nom serà el símbol del gir o del continuisme de la formació. I mostrarà si l'ànima nacionalista del PSC troba un lloc adient o és definitivament escombrada.

El problema del socialisme català és molt semblant al problema de Catalunya. Catalunya, durant anys i fins i tot segles, ha intentat tenir unes bones relacions amb Espanya. Ha buscat un encaix positiu per a tots. Ha volgut dialogar de tu a tu amb Espanya. I tot ha estat inútil. També en el PSC resulten inútils els esforços de l'anomenat sector nacionalista per compaginar la catalanitat amb l'espanyolitat evident del sector PSOE.

Tot plegat ens duu a concloure que el PSC s'ha de refundar, ha d'emprendre una nova direcció. És urgent si no vol acabar sent un apèndix del potent socialisme espanyol. Avui, Catalunya necessita un partit socialista que assumeixi la nova sensibilitat dels catalans fortament compromesa amb el dret a decidir. Però per a tot això li cal independitzar-se del PSOE. Suggereixo que, si vol refundar-se, faci el pas primordial: obtenir un grup parlamentari propi al Congrés.

Amb perspectiva, ens afirmem més encara en la clàssica visió de molts socialistes catalans consistent en la necessitat d'articular un PSC independent del PSOE, bé que amb compromisos puntuals concrets.