Ric o molt ric

Aquest és el dilema que va eme­tre fa anys Cruyff a un juga­dor per poder-lo fit­xar, gau­dir del fut­bol d'allò més al Barça o bé anar per diners on més li pagues­sin. La tria no és gens fàcil, al cap i a la fi és un pro­fes­si­o­nal que vol el millor per a la seva but­xaca. La car­rera d'un juga­dor al màxim nivell difícil­ment passa dels deu anys, i en aquest temps, com a bona for­miga, ha d'acu­mu­lar un capi­tal per poder viure tota la vida. Alguns després es fan entre­na­dors; altres, comen­ta­ris­tes, o con­ti­nuen més o menys lli­gats al món del fut­bol, però la gran majo­ria dels pocs que cobren molt i molt per any volen poder viure bé per sem­pre més. Ell i els seus.

És una temp­tació que ni va arri­bar a pen­sar Figo, per damunt de la seva pròpia paraula va voler el munt de mili­ons tot esbor­rant tot l'amor que li demos­trava el Camp Nou. S'ha de dir que ja va arri­bar al Barça en fals, havia sig­nat dos con­trac­tes a la vegada i va ser una sor­tida legal per fugir del pes de la justícia espor­tiva.

La pressió de l'afi­ci­o­nat i la premsa vari­ada vol que Alves con­tinuï, però per part del club si hi ha un cri­teri s'ha de man­te­nir, i per part del juga­dor, poc diu d'ell i del seu amor al fut­bol si dubta entre con­ti­nuar enllu­er­nant mig món o vol anar a fer de mit­ja­nia a qual­se­vol altre equip, com va fer Touré Yaya, vaja.

La inten­si­tat del seu joc, el tre­ball ímprobe, el fet de ser late­ral, inte­rior i extrem alhora i de tenir un pèl de desor­dre tàctic –que Guar­di­ola ha sabut cobrir ajus­tant millor la línia defen­siva veient les seves absències–, fan de Dani Alves un juga­dor molt impor­tant en l'esquema del club. Però tot passa pel fee­ling, la sin­to­nia amb l'entre­na­dor i els seus com­panys, si pre­fe­reix ser molt ric a ser ric no té lloc al Barça. Trenca la seva filo­so­fia, com deien els estoics, allò prin­ci­pal per ser feliç és viure en har­mo­nia amb el món. I el món del fut­bol en aquests temps és blau­grana.