El socialisme és prescindible

Fins fa qua­tre dies, el soci­a­lisme es pre­sen­tava com la gran espe­rança que ens havia de con­duir a un món millor, més just, més lliure i més equi­ta­tiu. Avui, el soci­a­lisme –aquí i arreu– és a la intempèrie. El soci­a­lisme –a més de les elec­ci­ons– perd la bata­lla de les idees. El pro­jecte soci­a­lista col·lapsa, perquè dava­lla la seva aspi­ració i la seva ide­o­lo­gia. L'aspi­ració: l'afany de redempció i la volun­tat d'asso­lir una soci­e­tat recon­ci­li­ada i no escin­dida. La ide­o­lo­gia: el pre­do­mini d'allò col·lec­tiu sobre allò indi­vi­dual i l'inter­ven­ci­o­nisme polític, econòmic, social i cul­tu­ral. A hores d'ara, ja sabem que l'afany de redempció amaga un model de soci­e­tat tan­cada, que el desig d'asso­lir una soci­e­tat recon­ci­li­ada i no escin­dida és una uto­pia de con­seqüències per­ver­ses, que el pre­do­mini d'allò col·lec­tiu sobre allò indi­vi­dual trinxa la lli­ber­tat de l'indi­vidu, que l'inter­ven­ci­o­nisme no és la solució ni tan sols en temps de crisi.

Avui, el soci­a­lisme –el que queda del nau­fragi– no té res­posta per fer front a la rea­li­tat. ¿Què pro­posa? Dos cor­rents fona­men­tals: post­mo­derns i moderns. El cor­rent post­mo­dern ha trans­for­mat el soci­a­lisme en un coach all party (un par­tit que tot ho atrapa) que inte­gra allò que troba al car­rer –per exem­ple: alter­glo­ba­lit­za­dors, eco­lo­gis­tes, anti­nu­cle­ars, paci­fis­tes, mul­ti­cul­tu­ra­lis­tes o comu­ni­ta­ris­tes– sem­pre que esti­gui dotat de sen­tit. ¿Dotat de sen­tit? Pel soci­a­lisme post­mo­dern, el sen­tit l'atorga qual­se­vol movi­ment que qüesti­oni el tri­omf del pen­sa­ment libe­ral i es revolti con­tra un sis­tema capi­ta­lista que, per cert, ha estat capaç de pro­duir un grau de crei­xe­ment i desen­vo­lu­pa­ment mai vist fins ara. El soci­a­lisme post­mo­dern can­via la revo­lució uni­ver­sal per la revolta –l'ava­lot– local.

Fra­cas­sat el soci­a­lisme post­mo­dern, rea­pa­reix –el retro­progrés carac­terístic de l'esquerra– el soci­a­lisme modern. Soci­a­lisme que rei­vin­dica un estat del benes­tar (detall: l'estat del benes­tar no l'inventa la soci­al­de­mocràcia, sinó un Bis­marck que d'esquer­res en tenia ben poc) que com­ba­tria la injustícia, la desi­gual­tat i la immo­ra­li­tat. Un estat del benes­tar que –segons pre­dica el mora­lista Tony Judt que ha enci­sat l'esquerra cata­lana– hau­ria d'anar acom­pa­nyat de la con­versa pública, d'un nou relat col·lec­tiu i del lli­gam soli­dari entre ciu­ta­dans. ¿De què se'ns està par­lant? Això del lli­gam soli­dari entre ciu­ta­dans, s'assem­bla d'allò més –¡qui­nes coses té l'esquerra!– al con­ser­va­do­risme com­pas­siu dels repu­bli­cans nord-ame­ri­cans. ¿Com pas­sar de la teo­ria i el mora­lisme a l'eco­no­mia i la crisi de cada dia? La soci­al­de­mocràcia no con­testa. Silenci.

Allò que sabem és que la soci­al­de­mocràcia ha entrat en crisi –és fora del poder a gai­rebé tota la Unió Euro­pea–, perquè les mas­ses l'han aban­do­nat. ¿Què se n'ha fet, del dit paradís soci­al­demòcrata suec? Ha estat cor­re­git –reduït– pels ciu­ta­dans. Qüestió de números: de 1960 a 1990, la soci­al­de­mocràcia sueca va aug­men­tar la càrrega tri­butària del 28% del PIB al 56%. ¡Visca la des­pesa pública i l'estat del benes­tar! No cal córrer. En el mateix període, la renda per càpita dels suecs –la més alta d'Europa– va bai­xar per sota de la fran­cesa, la britànica i la belga. L'estat del benes­tar empo­bria la població, difi­cul­tava el crei­xe­ment i afa­vo­ria el cli­en­te­lisme i la indolència. Final­ment, els suecs fora­gi­ten els soci­al­demòcra­tes en enten­dre que és pit­jor el remei que la malal­tia.

Si a l'inici deia que el soci­a­lisme és a la intempèrie, ara afe­geixo que està nu. Reblo el clau: el soci­a­lisme –aquest és el drama– és avui pres­cin­di­ble en tenir poc a dir. De fet, l'únic que ofe­reix són cer­tes idees man­lle­va­des d'un libe­ra­lisme al qual, per cert, cri­tica hipòcri­ta­ment després d'apro­fi­tar-se'n. El soci­a­lisme, ¿pot superar el des­as­tre? En una cosa sí que té raó Tony Judt: si l'esquerra vol recu­pe­rar-se, li ani­ria bé una mica de modèstia. Modèstia: vir­tut del qui no sent ni mos­tra una alta opinió de si mateix.