Articles

La via carolíngia

“Paradoxalment, l'estat-nació del qual i contra el qual va néixer Catalunya, que és França, podria tornar a ser una oportunitat”

Mal­grat els som­nis d'una nit d'estiu d'una part mino­ritària de l'elec­to­rat que es va creure allò de la inde­pendència exprés que ha estat un rotund fracàs, val la pena anar fent pluja d'idees sobre diver­ses estratègies d'apro­xi­mació a les rutes pos­si­bles, de vega­des necessàries i molts cops com­ple­mentàries i sem­pre com­ple­xes que podríem recórrer cap a l'anhe­lada nor­ma­li­tat i ple­ni­tud. L'atzar ens ha dei­xat als cata­lans una geo­política com­pli­cada. Al bell mig de dos estats-nació engen­drats a cops d'espasa i pro­mo­tors de la divisa abso­lu­tista “Un roi, une foi, une loi”, que en versió con­tem­porània diria: un estat, una cul­tura i una llei. Les clas­ses diri­gents urba­nes, després del segle d'or medi­e­val de l'Estat català amb marca ara­go­nesa, han oscil·lat indis­tin­ta­ment cap a cer­car suport a una banda i altra dels Piri­neus i de vega­des el suport d'un ter­cer pro­ce­dent de l'Atlàntic –amb dolo­ro­ses experiències: 1714 i 1939– en con­tra d'ali­an­ces fran­co­cas­te­lla­nes.

Espa­nya ha vol­gut esde­ve­nir una mala còpia de França, només deco­rada amb un lleu­ger ves­tit autonòmic per culpa de bas­cos i cata­lans. Un estat de con­cepció cen­tra­lista i con­cen­trada –més que a França–, on tot el que és naci­o­nal té seu a Madrid men­tre l'Estat s'ha limi­tat a cen­tri­fu­gar res­pon­sa­bi­li­tats i des­pe­ses soci­als, però ha con­ti­nuat exer­cint el poder que donen el con­trol dels ingres­sos; i amb un confús repar­ti­ment de com­petències que li per­met sem­pre treure el nas allà on no toca i ren­tar-se les mans en allò en què cal­dria que se les mullés. La sentència del TC blinda defi­ni­ti­va­ment aquest model i obre totes les esclet­xes per on la galàxia del poder judi­cial colo­nial anirà der­ruint la poca part de l'edi­fici de l'auto­go­vern eri­git labo­ri­o­sa­ment en 30 anys.

Mas ha gua­nyat i ha promès una tran­sició naci­o­nal sense con­cre­tar ni camins ni horit­zons. El con­cert econòmic és invi­a­ble després de la sentència, oimés quan el que fa invi­a­ble és Espa­nya mateixa, tal com s'ha con­ce­but: dos ter­ce­res parts dels ter­ri­to­ris espa­nyols admi­nis­trant amb gene­ro­si­tat abun­do­sos recur­sos públics que no pro­ce­dei­xen majo­ritària­ment del propi esforç fis­cal sinó per les trans­ferències fis­cals de la Corona d'Aragó i en segona opció d'Europa. La via espa­nyola és un cul de sac. Però la via uni­la­te­ral a la inde­pendència és plena d'obs­ta­cles i de tram­pes, començant per les que es fa al soli­tari una bona part de l'elec­to­rat català que uti­litza el crit d'inde­pendència com una forma d'esba­far-se, per seguir després la màxima del meu mal no vol soroll. Per això, tot el que siguin apro­xi­ma­ci­ons a l'obtenció d'auto­go­vern real no hau­rien de menys­prear-se. Para­do­xal­ment, l'estat-nació del qual i con­tra el qual va néixer Cata­lu­nya, que és França, podria tor­nar a ser una opor­tu­ni­tat. França comença a ser cons­ci­ent de la seva debi­li­tat en el marc euro­peu i inter­na­ci­o­nal, la llen­gua fran­cesa està en retrocés, les anàlisis pros­pec­ti­ves no la situen a l'Europa de les oli­ves, però tam­poc en l'Europa de la inno­vació nòrdica, ni a la libe­ral anglo­sa­xona ni en la sòlida pan­germànica. En aques­tes cir­cumstàncies qual­se­vol reforçament pot ser ben rebut. Bèlgica està en plena des­com­po­sició i la cre­ació d'una República de Valònia bes­sona de la de Flan­des ja és a l'agenda política. Aquesta República, pre­vi­si­ble­ment, podria cer­car algun tipus d'aixo­pluc con­fe­de­ral o amb l'esta­tus d'estat lliure asso­ciat a França. No tar­da­rem a veure pas­sos cap aquí.

França podia estar interes­sada també a tenir sota la seva zona d'influència –ni que d'entrada par­lem només d'eco­no­mia i de cul­tura– un ter­ri­tori que, a diferència de Valònia, no viu del sub­sidi. Per això si, de fet, l'imperi caro­lingi està en l'ori­gen cons­ti­tu­tiu de la nació cata­lana, els habi­tants de la qual, en bona part de l'Edat Mit­jana, eren cone­guts com a francs, i si el ter­ri­tori de llen­gua lla­tina més al nord del domini de Car­le­many fou l'actual Valònia, tenim algu­nes con­cor­dan­ces. Cata­lu­nya i el seu pes econòmic, empre­sa­rial i científic poden jugar la carta de sim­pa­tia fran­cesa en un procés d'eman­ci­pació d'Espa­nya que s'albira pesat i com­plex. Això sí, des del res­pecte i de la valo­ració ade­quada del con­trapès francòfil cap al sud que sig­ni­fi­ca­ria Cata­lu­nya per a França. Ja en altres oca­si­ons Cata­lu­nya es va haver de decan­tar pel mal menor espa­nyol davant del mal major que era francès. Si ara es demostrés que el mal menor és al nord, i el major a la península, podríem par­lar-ne. Al cap­da­vall, situar el francès com a ter­cera llen­gua al nivell de l'anglès, com a senyal de bona volun­tat, no seria cap sacri­fici, com tam­poc que Cata­lu­nya col·laborés a dina­mit­zar econòmica­ment un Llen­gua­doc que pels jerar­ques hexa­go­nals ha estat aban­do­nat com a regió fron­te­rera amb l'Àfrica.

En qual­se­vol cas, la dependència uni­la­te­ral és pit­jor que la mul­ti­de­pendència, men­tre no arriba la inter­de­pendència, l'únic estadi real de la inde­pendència. Per això ens podria sor­tir més a compte, a curt ter­mini, diver­si­fi­car les dependències –men­tre no arriba el gran dia– i pas­sar a ser de facto un con­do­mini de l'eix franco-germànic (entre el land i un ter­ri­toire d'outre-Pyrénées), que una província cas­ti­gada, menys­pre­ada i espo­li­ada per l'Espa­nya cas­te­llana, adqui­rida ara pels fons xine­sos i a la deriva, no se sap si en direcció a Lla­ti­noamèrica.

Aquesta dècada com­me­mo­rem esde­ve­ni­ments clau per a Cata­lu­nya succeïts fa tres-cents i dos-cents anys. Tots amb pro­ta­go­nisme francès clau. La pèrdua de les lli­ber­tats fa tres segles i la Guerra del Francès en fa dos. Les com­me­mo­ra­ci­ons, per ara, pre­o­cu­pats pel dia a dia, han pas­sat sense pena ni glòria. El 2014 farà 300 anys que vam per­dre les lli­ber­tats i 200 que vam pas­sar de ser depar­ta­ment francès a província espa­nyola. Per això, per fer camí en la direcció que abans asse­nya­lava, no esta­ria mala­ment cele­brar l'any vinent, amb entu­si­asme, el dos-cents ani­ver­sari de la con­versió de Cata­lu­nya en depar­ta­ment francès en les dar­re­ries del període napoleònic i, de pas­sada, rei­vin­di­car les pro­pos­tes moder­nit­za­do­res dels afran­ce­sats cata­lans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.