El camí perdut

De vegades, bosc endins, els camins es perden. Allò que havia començat essent un sender net i desbrossat es va aprimant i convertint en corriol fins que la frondositat de la vegetació l'esborra. Aleshores, per continuar avançant, cal buscar una tresquera a una banda o a l'altra, entre la bardissa. Obrint-nos pas amb dificultats, enyorem aquell camí diàfan que ens havia dut al cor del bosc. El caminant no s'adona encara que era una trampa, un esquer i que ara, per acabar la travessa, li caldrà coratge. “L'opció independentista és de difícil realització. L'altra, la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i les institucions espanyoles, no és tan difícil perquè equival a rendir-se”. Ho escriu Jordi Pujol en aquest editorial del seu web que ha provocat tants comentaris. Independència o rendició, perquè el camí del mig, el que ell ha transitat al llarg de tota la seva vida política, es va diluint. Ja no és un camí. Aquesta constatació de Pujol té importància històrica perquè ell és el polític que va intentar dur a terme el gran objectiu que el nacionalisme català, no solament burgès sinó també en bona part popular, es va marcar fa més d'un segle: l'autonomia. Hi va haver l'intent fracassat de 1918-1919 i la breu i accidentada autonomia de la República. Aprofitant les condicions de la transició del franquisme a la segona restauració borbònica, Pujol va construir una administració autònoma que es deu apropar bastant al somni de Cambó i de Prat de la Riba, de principis del segle XX. A la fi, però, es va imposant una lògica històrica secular, la fatalitat que governa la pell de brau, aquesta maledicció que soscava els ponts del diàleg i alça ídols a la demagògia i a la malvolença. No volen compartir el camí del mig. Quant tardarem a adonar-nos-en? A Espanya la tolerància no hi lleva. La història prou que ho demostra. Espanya té una ambició, un designi que ha intentat imposar amb la llei, amb l'espasa, amb la demografia. Encara no l'ha assolit del tot, però no hi renuncia. Com diu ara Pujol: o ens hi rendim o ens n'apartem.