Pujol independent

Quin seria el paper de Jordi Pujol en una Catalunya independent? Aquesta setmana, el veterà president ha escrit unes paraules agosarades sobre l'actual situació d'impasse respecte a Espanya, i s'ha col·locat a les escales d'accés de la plena sobirania. Imaginem-nos que els seus auguris es compleixen i, davant la disjuntiva de rendir-se o marxar, Catalunya acaba optant per fer el seu camí cap a l'estat propi.

D'entrada, la persona no canviaria, i segur que això pot tranquil·litzar els professionals de la caricatura. A la seva edat, dubto que els girs i expressions quedessin alterats. Pujol tampoc no modificaria el seu pensament; continuaria amoïnat per l'ètica i els valors col·lectius, així com la nostra Europa en un món cada cop més competitiu. I a més, dubto que deixés de parlar i actuar com un hispanista; és probable que encara reforcés aquest vessant, un cop deslliurats de l'estira-i-arronsa polític constant amb Madrid.

El nostre Molt Honorable es resistiria a abandonar aquesta vocació, tan ben treballada en els darrers anys, de Gran Manitú, far de les noves generacions i balda de seguretat per als més grans. Per molta independència que tinguéssim, no deixaria pas d'escriure els seus editorials i pronunciar les seves conferències, plenes de consells i advertiments. El públic en general se l'escoltaria, fins i tot agrairia les sàvies paraules, i després faria, com sempre, el que li plauria.

Alguna cosa sí que canviaria, però. Tinc la impressió que el nostre Molt Honorable s'empiparia molt menys. No el conec prou per afirmar-ho sense embuts, però intueixo que les grans enrabiades de Jordi Pujol han vingut per les intromissions i deslleialtats espanyoles. Des de Banca Catalana fins a la sentència del Suprem sobre la immersió lingüística, ell ha estat sempre un home de reaccions, sovint vehements, quan ha cregut que la seva aportació al projecte espanyol ha estat retribuïda amb menyspreu o amb ingratitud. Segurament les seves paraules recents tenen més a veure amb el desengany reiterat respecte a Espanya que no pas amb una sobtada il·luminació secessionista.

La consecució d'un estat propi, doncs, seria una oportunitat inigualable per millorar la qualitat de vida de l'admirat Jordi Pujol. Tal objectiu no és poca cosa, i si pensem que l'expresident sintonitza amb l'esperit de tota una generació, doncs mireu, escamparíem pau i joia a bona part de la societat. No em direu que no és un argument de pes. Un altre sense rèplica.