Ni deu, ni nou, ni vuit, ni set...

Un establiment d'entrepans n'ofereix un a un euro; en una cabina telefònica se'ns diu que podem trucar a Amèrica del sud durant una hora per un euro; la segona unitat d'un bon flascó de sabó costa un euro; una cadena de supermercats dona una llarga llista de productes que ven a un euro; el responsable de comunicació d'una companyia aèria de baix cost declara que el dia que s'aprovin els seients “mig assegut mig dret”, podran oferir passatges entre un i cinc euros, en vols de menys de dues hores. Mai havíem comprat tan barat.

És l'herència del “tot a cent”, estimulada per la cada dia més poruga dinàmica del consum. Els productes a la venda estaven molt ben acostumats en èpoques de bonança econòmica i el seu exercici de màrqueting consistia a anunciar-se força i tenir ben plenes les prestatgeries dels comerços: el comprador es creia la publicitat, comprava, pagava i tan content.

La banca no parava de concedir hipoteques a bon interès i per quantitats sovint per sobre del valor real del piset; això nodria d'alegria qui demanava i qui concedia. Època d'una societat rica, no tant en diners reals com en expectatives altament optimistes.

Els efectes de la maror econòmica ha trastocat aquesta situació i compradors i venedors s'han trobat orfes de la bonança que els tenia tan contents.

La felicitat del màrqueting ara és preocupació, neguit per aconseguir vendre unes quantitats que, si no s'assoleixen, amenacen greument els resultats econòmics i, el que és més preocupant, el lloc de treball dels seus responsables. Així, doncs, “s'ha de vendre a qualsevol preu!” i el crit pren tota la seva literalitat.

Els compradors han perdut també l'alegria consumista i ara es passegen capficats per les botigues a la recerca del millor preu. Preus que comparen, més que mai, amb altres marques per veure si hi ha diferència, a la baixa, és clar.

Les ofertes dels operadors telefònics mereixen un comentari a part. Ens arriben via telèfon, naturalment, i la trucada, d'una veu amb melós castellà sud-americà, ens ofereix unes condicions cada vegada més econòmiques, amb més serveis i més gestions gratuïtes; sempre, això sí, amb confoses condicions que van des de tants minuts sense cost en trucades a fixos cada vespre el primer trimestre, trucades bonificades a números determinats, contractació especial sense recàrrec de permanència i altres combinacions sempre enrevessades, gens fàcils de recordar. Però l'essència de la proposta és la que avui s'ha generalitzat: ara més barat que abans.

Mai la publicitat havia emprat amb tanta profusió arguments venedors com preu sense IVA, emporti-se'n quatre i pagui'n tres, ara només per X euros, 0% de comissió, també 0% TAE, la segona unitat a meitat de preu, pagui ajornat sense interès, ultimes existències a preu rebentat... I a vegades amb expressions més sofisticats com: a un preu que ni es pensava, si vol pot, a aquest preu no té excusa.

És inevitable pensar que si ara ens ofereixen un cotxe per 9.999 euros, amb pagament ajornat sense comissió i amb l'assegurança inclosa, per què no ens el venien així fa un parell d'anys? El mateix podem dir de tota aquesta oferta tan abaratida, tan avantatjosa, que la publicitat ens fa arribar insistentment. O ara hi perden diners o abans n'hi guanyaven molts. L'equació té certa lògica, però la realitat és que la relació entre l'oferta i la demanda s'ha alterat, les butxaques s'han enxiquit i els fabricants no poden renunciar a produir i vendre unes quantitats que formen la seva corba de rendibilitat: si en venen mil guanyen dos-cents, però si venen cinc-cents no en guanyen cent, sinó cinquanta. I això és insostenible, perquè les seves cadenes de producció estan preparades per a unes quantitats i si es redueixen, els marges ja no són atractius.

El màrqueting és molt elàstic, i en l'actual situació ho ve demostrant com mai: pot passar de generar anuncis tan vanitosos com “n'hi ha de més barats, però no són iguals” a dir que només els babaus no aprofiten les seves ofertes perquè “jo no sóc tonto!” o amb l'autosuficiència de convidar-nos a tornar el producte, perquè “si en troba un de més barat li retornem la diferència”.

En aquella societat del benestar de què gaudíem, la publicitat ens podia dir “el torró més car del món” i era un esquer; ara el que és més persuasiu és el cartellet sota el producte de les prestatgeries que diu “el més barat”.