La hipnosi social

No resulta fàcil exposar l'estranya sensació dels dies que passen sense que res succeeixi, encara que els temps perfilen la vida cap al pitjor, la decadència. Contemplar una família –i d'això en sabem de sobres a Catalunya–, que sobreviu, o malviu, venent el seu patrimoni heretat, hauria de provocar un escenari de reaccions familiars i de l'entorn. Coneixedors com som d'aquella peremptòria tradició de les terceres generacions, descentralitzadores de la fortuna heretada, entenc que s'hauria de recelar de l'estatisme estoic de tants enfonsaments patrimonials i de l'eco quasi nul d'aquelles hecatombes industrials que amenacen Catalunya, país industrial per excel·lència, amb la depreciació del seu PIB i el silenci dels anyells, que pasturen els prats i els rostolls amb una estúpida ignorància del seu destí final: l'escorxador. Aquesta és una societat d'anyells narcotitzats, enganyats, estafats. Ens han narcotitzat aquells polítics que menteixen i menteixen, o es construeixen el seu hiperurani per gaudir del salari mentre veuen com els ciutadans malviuen, o s'hi acomoden, de la subvenció, de la peonada, de l'atur subsidiat o de l'escassa pensió. És la hipnosi que ha creat paradoxalment l'estat del benestar.

Les xifres de l'atur atordeixen, però res no es mobilitza, mentre els sindicats exhibeixen la seva poca vergonya de mercenaris del govern. Arribarà sens dubte l'atur als cinc milions en menys d'un any, però no faltarà el mannà per a aquells previnguts anyells de la resignació estúpida que condueix tan sols a la decadència. Si fos d'una altra manera, les subvencions i subsidis crearien riquesa, desenvolupament i inversió. Només cal fer una ullada a l'Andalusia d'avui, proveïdora de governants i polítics d'esquerres, que nodreix l'emigració, la indolència, o viure a compte dels vots. On queda la iniciativa, l'esforç, el gust pel risc? Si les autopistes són gratuïtes, si els AVE són primer per a ells, si els socialistes els asseguren el subsidi tan sols anant a votar, qui es molestarà a assumir riscos? Aquest paradigma és avui universal a l' Espanya decadent de Zapatero. Qui millor coneixerà aquest art de viure a costa del pressupost, amb deute històric inclòs (?), que el senyor Chaves? Doncs Chaves al govern, a pasturar la política territorial, mentre uns altres no conceben tot allò que s'esdevé a la terra dels subvencionats, aquelles comunitats que nodreixen el fisc, de les quals flueixen les subvencions i subsidis: Catalunya, la Comunitat Valenciana i Madrid són les que han creat un nombre major d'aturats en el trist balanç del primer trimestre de 2009; per la qual cosa la perspectiva dels quatre milions d'aturats s'ha anticipat nou mesos, en contraposició a les previsions embriagadores d'aquest desgovern.

Raonament fàcil i lògic: si els que més cotitzen a l'erari públic tanquen les seves indústries i treuen al carrer els seus treballadors, qui cotitzarà per mantenir l'estat de beneficència? Més deute públic? Pobres néts! Menys desenvolupament i inversió pública, que ha de generar creixement? Aquesta és l'equació, ja que ningú no dóna el que no té; i a aquest país dels àcids desenganys aviat ni li quedaran fàbriques per tancar, ni les mamelles podran alletar tant ciutadà inactiu.

El que en un altre temps es denominava classe passiva, que s'alimenta d'aquells que treballen en una proporció 2x1. És a dir, dos que cotitzen i un que és pensionista i sustentat per l'estat del benestar. En aquests moments, si als 4 milions d'aturats se li sumen 8,4 milions de pensionistes, el resultat és de 12, 4 milions de perceptors. Pel contrari, la decreixent xifra dels que encara treballen i tenen sou i, per tant, cotització, no passa dels 19 milions: on queda l'equació del 2x1? En la millor de les hipòtesis, al voltant de l'1,6. És que no tenen la raó, per tant, el governador del Banc d'Espanya, Fernández Ordóñez, o el comissari europeu Almunia, tots dos del PSOE, quan qüestionen la sostenibilitat del sistema social?

La consternació del govern en aquest cas va ser transitòria. Zapatero i els seus assessors només entenen el llenguatge ambigu, falsejat o cínicament mentider. Per a ells allò transcendent i políticament social és narcotitzar la societat, hipnotitzar els ciutadans, i així allunyar la temptació de pensar o raonar. Ens hem de tornar mansos com els anyells que van a l'escorxador. Es pot esperar una altra resposta dels mediocres, d'aquells que creuen i practiquen l'ètica de la relativitat?

Algú va cridar en aquest país davant de Fernando VII: «¡Viva las cadenas!» Alguns, avui en dia, les porten al seu cervell. Ens hem d'ofegar, no pensar que és perniciós.