Unes festes excepcionals

En la nos­tra memòria con­ser­vem el record de les Fes­tes Decen­nals per alguna imatge excep­ci­o­nal que ens ha impac­tat. Són tan­tes les acti­vi­tats que tots els anys aca­bats amb 1 s'orga­nit­zen i tan­tes les emo­ci­ons que vivim que hem de resu­mir els deu dies de festa amb alguna imatge que ens per­meti dir: van ser les Decen­nals de “...” Aques­tes imat­ges excep­ci­o­nals ens arri­ben sigui per alguna acti­vi­tat fora del comú pre­pa­rada o per algun fet relle­vant. Aquest record que cadascú té de cada festa varia en funció de la per­cepció i vivència per­so­nal i també de l'edat que un té en aquell moment, ja que no és el mateix l'experiència quan un té deu anys, que quan un en té vint, trenta, qua­ranta... Per això neces­si­tem en cada Decen­nal que es pro­gra­min acti­vi­tats que tin­guin excep­ci­o­na­li­tat perquè són unes fes­tes excep­ci­o­nals, perquè no hi ha cap altra festa en el decenni que els vallencs desit­gem tant.

De les expli­ca­ci­ons dels pares, sé que el 1951 van ser les fes­tes de la llum després dels anys gri­sos de la guerra i la post­guerra, que el 1961 va que­dar la imatge de l'enve­lat ins­tal·lat a l'antic Quar­ter des­truït pel vent; el 1971 van ser les pri­me­res Decen­nals que vaig viure i recordo, poc, alguna festa infan­til i el nou sor­ti­dor de la Font de la Manxa; el 1981 vaig viure unes fes­tes inten­ses, de recu­pe­ració del car­rer com a espai popu­lar; del 1991 tinc la imatge de la tena­ci­tat vallenca de sor­tir a la pro­cessó mal­grat la pluja; del 2001 recordo l'OCB diri­gida pel vallenc Marc Mon­cusí, i com a solis­tes el pia­nista també vallenc Anton Cardó i la mez­zo­so­prano Elena Gra­gera...

Però quina serà la imatge que ens que­darà a la retina com a excep­ci­o­na­li­tat de les Decen­nals 2011? Amb el risc de pro­nun­ciar-se abans de viure-les, diria que pel meu gust l'acte més excep­ci­o­nal és l'estrena del ballet Ariel, de Robert Ger­hard, un espec­ta­cle únic, amb tot el sen­tit del món per fer a les Decen­nals. Segu­ra­ment també ens que­darà gra­vada la imatge de la il·lumi­nació, sobre la qual no em pro­nun­ciaré abans de veure-la, ja que escric això abans de l'encesa, si bé estic segur que més enllà que agra­din o no que­darà en el nos­tre record per­ma­nent d'aques­tes fes­tes. El que tinc clar és que, com totes les que he vis­cut, les Decen­nals del 2011 són excep­ci­o­nals.