El tremolor

El món, que podia tenir forma d'una lli­breta de la caixa –d'aque­lla que tots pen­sem o de qual­se­vol altra–, de pro­jecte de jubi­lació, perquè el can­sa­ment amb els anys s'acu­mula, de lloc de tre­ball d'una soli­desa de dècades, està can­vi­ant d'una manera acce­le­rada. Ara, allò que els pre­si­dents dels governs i els gover­na­dors dels bancs cen­trals pro­cla­ma­ven amb aque­lla con­vicció que hi posen quan s'adre­cen a la ciu­ta­da­nia, poc temps després es vola­ti­litza. Aquesta és una paraula de moda: vola­ti­li­tat. Ara tot sem­bla que voli i que es vola­ti­litzi. “Hi ha una gran vola­ti­li­tat”, deia fa pocs dies Nico­las Sarkozy, tot par­lant de les des­ver­go­nyi­des mani­pu­la­ci­ons a l'entorn del preu de les matèries pri­me­res i dels ali­ments que pro­voca l'esca­nya­ment dels més neces­si­tats en els països pro­duc­tors. “Vola­ti­li­tat”, deia Sarkozy, no pas “espe­cu­lació”. És la llei del mer­cat, de l'aug­ment i la dava­llada, un con­cepte que ara és sagrat, mane­jat per mans ungi­des en el mer­cat de futurs de Chi­cago o a la borsa de Tòquio. Fa l'efecte que els que regei­xen el món han deci­dit que tot allò que tenia apa­rença de soli­desa la perdi; que allò que, supo­sa­da­ment, tra­ves­sava el foc del temps sense cre­mar-se, entri en com­bustió; que el que sem­blava resis­tent als can­vis, hi cedeixi. Poseu-hi el que vul­gueu: enti­tats, lleis, les con­di­ci­ons bàsiques del pacte social, els avenços històrics pre­sump­ta­ment més into­ca­bles. Tot ha d'anar caient en la voràgine i en aquest caos tan ben ori­en­tat. De fet, hem vis­cut molts anys amb una con­fiança exces­siva. La con­sistència de les coses sem­pre és fictícia. A la vida, la llei és la ines­ta­bi­li­tat i l'erosió, no pas la per­sistència immu­ta­ble. El que passa és que aque­lla il·lusió s'havia obert camí en el llarg període de pau i de pros­pe­ri­tat que s'ha vis­cut a Occi­dent, en aques­tes dècades de lli­ber­tat i con­su­misme. En els últims anys la il·lusió s'ha eva­po­rat. El terra tre­mola sota els nos­tres peus i fa l'efecte que els que apro­fi­ten la crisi per donar a la soci­e­tat la forma que els convé pro­cu­ra­ran que el tre­mo­lor duri força temps.