Ens calen més memòries

Per enfron­tar-nos a la ignorància i oblit del pas­sat ens cal tenir més memòries. De tot i de tots, homes i dones, polítics o no, des de qui va llui­tar per fer front a la con­so­li­dació de la dic­ta­dura fran­quista fins a qui hi va col·labo­rar. Del món de la cul­tura, del folk­lore, uni­ver­si­tari, pagès o obrer, espor­tiu o social, del tre­ball i de la festa. De l'exili i de l'inte­rior. Ens cal recu­pe­rar el tremp de tot per conèixer el que no fou pos­si­ble de rea­lit­zar per culpa d'un cop d'Estat mili­tar fra­cas­sat que en arri­bar a Cata­lu­nya també es va con­ver­tir en una guerra civil entre cata­lans, que esborrà com una tem­pesta des­truc­tora l'anhel d'una Cata­lu­nya sòlida, unida en l'essen­cial, que cul­mi­nava la Renai­xença cul­tu­ral amb el progrés econòmic i l'auto­no­mia política. Ales­ho­res es va pro­duir un tren­ca­ment cul­tu­ral i espi­ri­tual que ara anem pel camí de superar altre cop.

Par­lant del final de la guerra ençà i d'una forma gene­ral, sense les memòries d'en Mau­rici Ser­ra­hima no podríem refer la por ferotge que para­lit­zava consciències i fre­nava el redreçament de la nos­tra llen­gua i cul­tura, l'acti­tud de certa gent de ciència i cul­tura que van pas­sar-se al fran­quisme, als ven­ce­dors, mal­grat tot el que supo­sava, per raons ínti­mes i per­so­nals, en alguns casos, en molts més altres per opor­tu­nisme polític i avarícia econòmica. L'Espa­nya negra, exclo­ent i geno­cida sem­pre ha pagat bé els seus lacais. Sense el que ha escrit Joan Triadú, no sabríem que per sal­var la llen­gua del país davant l'intent d'assas­si­nar-la, que comp­tava amb opor­tuns còmpli­ces –des de la uni­ver­si­tat a l'escola o els ins­ti­tuts i massa i de tota mena de col·legis reli­gi­o­sos–, hi va haver un poble fidel, for­mat per gent sen­zi­lla i tre­ba­lla­dora, per poe­tes i escrip­tors obli­gats al silenci, per modes­tos cape­llans que no obeïen el que deien les auto­ri­tats eclesiàsti­ques segres­ta­des per la pompa púrpura i l'agraïment per haver sal­vat la pell. Un país que se sal­vava per actes com el que va fer en Triadú: con­ver­tir el men­ja­dor de casa seva, aca­bat de casar, en aula per man­te­nir vives les parau­les.

L'Albert Manent ha reco­llit tes­ti­mo­nis i memòries d'altri, a part de les seves, un ven­tall que situa cadascú al seu lloc. Aquest és un altre camí. Recu­pe­rar memòries, tot dic­tant-les com han fet Jordi Car­bo­nell o Martí de Riquer, o, d'una forma més d'assaig que fent records o radi­o­gra­fia de la seva vida i actu­ació, Jordi Pujol.

Les memòries nar­ren la vida d'un mateix, d'un que és el pro­ta­go­nista, han de trac­tar el que ell va viure. Ens per­me­ten anar de la bonesa d'un Joan Raventós, així li ha pro­vat al soci­a­lisme català, al resis­ten­ci­a­lisme d'un Gre­gori López Rai­mundo i un món clos ideològic. De la man­tega espor­tiva d'un Sama­ranch –que­dar bé amb tot­hom– a les Memòries ina­ca­ba­des d'un Josep Benet que mai no va tenir pèls a la llen­gua i que, en el pròleg, situ­ava els prin­ci­pis sec­ta­ris –afor­tu­na­da­ment superats– del Memo­rial Democràtic.

No tenim les Memòries, per ara, de l'admi­rat Josep Maria Ainaud de Lasarte. Ens per­me­trien situar els nuclis nazis i de resistència imme­di­ata a la Cata­lu­nya de post­guerra, amb volun­ta­ris tor­tu­ra­dors i després fanàtics fran­quis­tes com Pau Porta, que més tard passà per l'Espa­nyol i la Fede­ració Espa­nyola de Fut­bol, fins el rars via­ranys de certs cene­tis­tes que s'aco­mo­da­ren al règim. I així milers d'experiències d'ells i molts més. Cal recor­dar les memòries de qui havia gua­nyat la guerra, hones­tes però inqui­e­tants, d'Est­her Tus­quets, que exposa del museu nazi fami­liar al seu pas a Falange, al PSUC, per final­ment tor­nar a mare i patir pel futur de la llen­gua cas­te­llana. Mare de Déu! El tema és ina­ca­ba­ble, Oriol Bohi­gas, Josep Vall­verdú i molts més que no tenim. I encara tot l'exili. L'altra via es com­ple­tar-ho amb bio­gra­fies, la més recent la d'Anton Cañellas feta per en Josep M. Puig­ja­ner, aquest cop des del ves­sant demòcrata-cristià. Tot amb un objec­tiu únic: que hom sàpiga que la Cata­lu­nya que somia amb un futur pròsper, més just i més lliure, és pos­si­ble. Tot i havent de superar temps i com­por­ta­ments que només podem conèixer de forma viven­cial des del record de la memòria, dels qui la vis­que­ren i l'actu­ació dels qui en foren pro­ta­go­nis­tes. El camí és la recerca, els tes­ti­mo­nis, les bio­gra­fies.