‘Damnatio memoriae'

Els antics romans tenien el cos­tum de pro­cla­mar els bons empe­ra­dors com a déus (en deien “apo­te­osi”) o bé esbor­rar-ne el record en totes les seves for­mes. Quan el Senat decla­rava ofi­ci­al­ment la dam­na­tio memo­riae (“con­demna de la memòria”), calia pro­ce­dir a l'eli­mi­nació de les estàtues, imat­ges o ins­crip­ci­ons que fes­sin referència al per­so­natge nefast en qüestió. Així va suc­ceir amb Neró, Cons­tantí II i Maximià, i sovint s'acom­pa­nyava la mesura de l'abo­li­tio nomi­nis, que pas­sava per des­truir el ras­tre del seu nom fins i tot ras­pant-lo de les mone­des. Els egip­cis també eli­mi­na­ven els noms repu­di­ats de les seves tom­bes, càstig que era molt més sever, perquè es con­si­de­rava que l'oblit total del nom del difunt impe­dia la per­vivència de la seva ànima en el més enllà.

L'ima­gi­nari col·lec­tiu, la toponímia (qui se'n recorda ara de Lenin­grad o de Sta­lin­grad?), la memòria històrica, són gèrmens de grans polèmiques: no és indi­fe­rent que una avin­guda es digui de Primo de Rivera o Gran Via de les Corts Cata­la­nes, o que l'Eixam­ple l'hagin bate­jat els ter­ri­to­ris i per­so­nat­ges vin­cu­lats a la història de la Corona d'Aragó. I que des­a­pa­regués Calvo Sotelo, i que Sal­va­dor Dalí (s'ho poden creure?) encara no tin­gui car­rer ni plaça a Bar­ce­lona (sí, sí, sí, en efecte). Jus­ta­ment a la capi­tal cata­lana aca­bem de fer fora, en com­pli­ment de la “Ley de la Memo­ria Histórica de España” de l'any 2007, l'estàtua de la Victòria escul­pida per Fre­de­ric Marès. És curiós que una llei que va sobre la “memòria” decreti, jus­ta­ment, mesu­res que por­ten a l'oblit. El mateix Memo­rial Democràtic, ins­ti­tució encara ads­crita al Depar­ta­ment d'Inte­rior de la Gene­ra­li­tat, ha tin­gut fins ara una “memòria” més aviat selec­tiva: poc sovint esmenta altres ide­als de soci­e­tat no democràtica, més enllà del fei­xista, que han pla­nat sobre el país i han cos­tat vides huma­nes. Evi­dent­ment que no es tracta de man­te­nir al car­rer els ali­gots, les estàtues eqüestres, les pla­ques “a los caídos por España” i altres insults a la dig­ni­tat indi­vi­dual i col·lec­tiva: però una escul­tura d'en Marès, després de 70 anys i sense referències direc­tes gra­va­des, ens ha de col­pe­jar tant? Fins i tot si fos més explícita: la veri­tat, la història tal com va ser, ens ha d'espan­tar tant? Hem d'eli­mi­nar-ne tot ras­tre? I no la podem fer nos­tra, la idea de Victòria? I tots els que van anar a cele­brar la reti­rada de l'estàtua, havien de por­tar ban­de­res del bàndol opo­sat? Ales­ho­res què és, això? Memòria, des­memòria o ven­jança?

La revo­lució actual a Egipte ha can­cel·lat, per ara, les exca­va­ci­ons que hi havia de fer l'expe­dició de la Fun­dació Jordi Clos: i la mateixa revo­lució ha com­por­tat, diuen, alguns epi­so­dis de pillatge als museus del Caire. L'art és un gran dam­ni­fi­cat de les revo­lu­ci­ons, les victòries i les der­ro­tes, aquells capítols històrics en què es des­ma­ien les estàtues de Sad­dam Hus­sein o cauen (com per art de màgia) els murs de Berlín o es cre­men retau­les majors i es fonen cam­pa­nes per a fer-ne arti­lle­ria. El Memo­rial Democràtic hau­ria d'impul­sar una expo­sició sobre l'art sacre des­a­pa­re­gut arran de les acci­ons del bàndol sem­pre obli­dat i sem­pre “democràtic”. Per­so­nat­ges com ara Pla, Josep Maria Sert i el mateix Dalí merei­xen encara el menys­preu d'alguns per la seva apa­rent pro­xi­mi­tat al règim de Franco. Dei­xant de banda que està bé que els artis­tes pren­guin par­tit: si Wag­ner tenia idees pro­pe­res al naci­o­nal­so­ci­a­lisme, això no taca ni una engruna del seu expe­di­ent artístic. L'art, en defi­ni­tiva, hau­ria de sobre­viure a la política.

El monu­ment fran­quista que hi ha al mig del riu Ebre a Tor­tosa: doncs a mi m'agrada. Se n'ha reti­rat tota sim­bo­lo­gia explícita i dóna color a aquell tram de riu. L'antic direc­tor del Memo­rial Democràtic, entre d'altres, pro­po­sava treure'l i subs­ti­tuir-lo per un que evoqués el 14 d'abril: de nou, ban­do­le­risme. Des­truir el Valle de los Caídos? Amb la quan­ti­tat d'ele­ments muse­ogràfics i expli­ca­tius de la guerra i dels 40 anys de fran­quisme que s'hi poden incloure? Obli­dar del tot, dei­xar a zero, exter­mi­nar fins a l'anul·lació els ves­ti­gis de la pit­jor dic­ta­dura que hem patit? Patir per si la sentència que va con­dem­nar Com­panys és ajus­tada a dret o no? Ens hem begut l'ente­ni­ment, o bé més aviat ens volen xar­ru­par la memòria? Diu que la història l'escri­uen els ven­ce­dors: per­do­nin però cap de vostès, herois de la lli­ber­tat, no va tenir els collons de vèncer Franco.