Egipte i el relat televisiu
És probable que la majoria de gent que aquests dies ha presenciat per televisió els fets de la plaça Tahrir del Caire, fa un parell de setmanes no havia sentit mai a parlar de la plaça Tahrir: simplement no sabia que existia. I també és probable la majoria dels teleespectadors no sabrien situar, ni encara avui, Egipte en el mapa.
Els coneixements sobre Egipte –a banda de la cultura general faraònica, piramidal i fluvial– o eren nuls per a la majoria de la gent o, per als més cosmopolites, tenien a veure amb els catàlegs de vacances de les agències de viatges. Ara, enmig de l'analfabetisme funcional de la nostra societat, ha sorgit el fet mediàtic de situar la plaça Tahrir en el centre de l'atenció informativa: la televisió transmetent hores i hores imatges (algunes en temps real i moltes de repetides) per a un públic que mai havia manifestat cap interès per aquella gent, ni per aquell país, ni per saber el què-qui-com del senyor Mubàrak.
La càmera fixa de la cadena Al-Jazeera ha tingut més sort que les càmeres fixes del temps o del trànsit de la Televisió de Catalunya i ha anat subministrant material d'alt valor per a les empreses de comunicació. Sense imatges, la informació televisiva categòrica dels fets de la plaça Tahrir s'hauria reduït fins a l'anècdota, com succeeix en tants i tants conflictes civils o militars del món actual, que passen desapercebuts o dels quals se n'informa en format de breu pel simple fet que no es disposa d'imatges. El fet que la fórmula de les imatges de la plaça Tahrir, a més, inclogués entre els ingredients dosis de violència i dosis d'exotisme, ha fet la resta.
La curiositat sobtada del teleespectador occidental ha quedat plenament satisfeta podent contemplar el conflicte des del sofà de casa, com si es tractés del partit del segle. I els interessos de les empreses de comunicació han quedat satisfets perquè han augmentat durant unes hores els índexs d'audiència. Però per la televisió, en tant que negoci, és igual (o gairebé igual, si és que queda algun moralista) emetre les imatges de la plaça Tahrir que l'últim anunci d'una determinada marca de cervesa.
Quant als reporters i enviats especials (alguns, tampoc tots), la sensació d'haver fet un bon servei al món posant-se al peu del canó, és respectable. No es pot dir el mateix dels informadors de taula, que s'han entretingut més a comentar la morbositat de les imatges confortablement instal·lats en els estudis de televisió que a investigar les claus de l'episodi històric actual. Si tan dolent és el règim que ha governat Egipte, com és que no s'han obert els informatius dels últims trenta anys denunciant-ho en els titulars: han hagut d'esperar la revolta televisada (sense imatges, la revolta no hauria existit i els informadors haurien callat com sempre). I els directors dels informatius haurien mirat cap a un altre costat (és a dir, cap als monitors de les agències que cada dia els subministren imatges per decidir què és notícia i què no ho és).
El relat televisiu, a banda de discriminar les notícies i els temes en funció de l'originalitat de les imatges que generen, paradoxalment també igualen els temes i les notícies, encadenant-los. El mateix suport, els mateixos cromatismes, el mateix volum, el mateix tot, serveix per transmetre els fets dramàtics de la plaça Tahrir i, dècimes de segon després, la idiotesa més impensable de la matèria que sigui. I l'espectador s'ho empassa tot seguit perquè l'èmfasi és el mateix, com una relació impersonal entre la màquina i l'home (o la dona).
Sense interpretació, sense informació elaborada, el relat televisiu és gratuït i esdevé una seqüència interminable d'imatges inconnexes intel·lectualment i només encadenades pel prodigi tecnològic de la televisió mateixa. És el culte a la nova tecnologia i a la societat de la comunicació de massa els que en surten beneficiats. Però, més enllà de l'èxit d'audiència televisiu, la cultura, l'educació, la funció pedagògica del mitjà, on queden? El coneixement sobre la plaça Tahrir, sobre el Caire o sobre Egipte, és superior aquesta setmana a l'anterior? O és més superficial?
