Desamada Núria

Vet aquí doncs com uns saviassos planetaris (i aquí el lector és lliure d'entendre l'adjectiu en sentit literal o figurat) decideixen atorgar el premi econòmicament més ben dotat de les lletres catalanes (pobre beat, en què ha anat a parar el teu nom!) a una escriptoressa no nacionalista, cosmopolita, poliglota (si més no de dues i, sobretot, d'una).

I com reacciona la parròquia? Dues són en principi les grans actituds possibles. L'una, fruit de l'escàndol, s'afanya a recordar fites notables de la tal plumífera: signatària dels dos manifiestos del Foro Babel, simpatitzant dels Ciudadanos, debel·ladora dels nazis de Catalunya Ràdio (afer Peri Rossi), impugnadora del català a la Fira de Frankfurt (2007), aristoprogre fins a les entràmenes.

L'altra actitud, segur que amb més d'ingenuïtat contemporitzadora que de cinisme programàtic, entona, ja que no els goigs, sí almenys la paràbola de Sant Lluc (15, 11-32), i cuita a donar generosa la benvinguda a la descarriada ovella ara aparentment retornada a pleta.

Entre l'una i l'altra actituds, sempre és tanmateix possible optar per una de prou més divertida. La de constatar el forçat retorn de llepaculs fracassats dins l'òrbita imperial i als quals sempre quedarà el vernáculo. La de fregar-nos les mans en espera de llegir el producte de la recent guardonada: per comprovar si els personatges que, segons ella, l'han induïda al canvi de llengua, s'expressen en traducció de màquina, en pitarresc d'avui, o en postís noucentistós. La d'entusiasmar-nos a l'avançada davant l'obra d'una esquerrana de saló sobre comunistes més dolents encara que uns altres comunistes. La d'omplir-nos d'expectatives sobre una novel·la “treballada amb emocions” (?!), segons escau a la inspiració que la mateixa autorassa confessa haver-li pervingut d'aquest portent de la crítica i de la literatura tota que, codificació prosòdica en mà, bé podem anomenar Tararí Putsch (Heil!).