El temps, el veritable capital

Si d'alguna cosa disposem, des d'avui fins que ens arribi l'hora de la mort, és de tot el temps del món. Som temps que passa. No he aconseguit, però, defensar aquesta idea en algunes converses mantingudes amb companys de feina. De fet, la gestió que fem del nostre temps –una mitjana de trenta mil dies i trenta mil nits– és un tema recurrent en molts cursos de perfeccionament professional. Deu ser una qüestió important. Ens ha tocat de viure en una època curiosa: ens pensem que ens falta temps quan, de fet, el temps és l'única cosa que tenim. La física sueca Bodil Jönsson, autora d'un llibre que parla del tema (Deu reflexions sobre el temps), es refereix a la seva àvia com a una dona a qui no li faltava mai temps per fer res. En tot cas, li faltava espai, o menjar, o escalfor, o llum... però de temps, per la manera que tenia de veure la vida, no n'hi faltava gens. I és que, de fet, si ho analitzem bé, no és que ens falti temps sinó que el donem, el venem, el llencem o bé ens el roben. De la mateixa manera que no ens falta espai, sinó que acumulem un excés d'andròmines, podem afirmar que no ens falta temps, sinó que ens sobren activitats. Vull dir que, en el fons, tenim un problema de prioritats, de la manera com emprem el temps. El temps del rellotge (Cronos) ha guanyat la batalla al temps personal (Kairos) i, potser, el gran repte és aconseguir que el segon desbanqui el primer. Recordeu quan el petit príncep va trobar el venedor de pastilles per la set?: «¿Per què vens això?», va dir el petit príncep. «És un gran estalvi de temps –va dir el venedor–. Els experts han fet càlculs. S'estalvien cinquanta-tres minuts cada setmana.» «¿I què es fa amb aquests cinquanta-tres minuts?» «Cadascú en fa el que vol...» «Jo –es va dir el petit príncep–, si tingués cinquanta-tres minuts per gastar, aniria caminant tranquil·lament cap a una font...»