Gran Germà alemany

Fa temps que se sap que cap decisió que afecti el destí de la UE no pot anar enda­vant sense el con­sen­ti­ment del que alguns experts han ano­me­nat Direc­tori Euro­peu, o el què és el mateix, sense la bene­dicció de les dues prin­ci­pals can­ce­lle­ries con­ti­nen­tals, fran­cesa i ale­ma­nya. La visita d'Angela Merkel a Espa­nya va ser-ne un exem­ple: el pre­si­dent José Luis Rodríguez Zapa­tero havia de tenir tan­cada la reforma de les pen­si­ons abans de l'arri­bada de la can­ce­llera si no volia caure en desgràcia davant dels ulls dels seus socis comu­ni­ta­ris. Quan és l'hora de la veri­tat, les noves figu­res de repre­sen­tació comu­nitària, digueu-ne Van Rom­puy o la baro­nessa Ash­ton, no pas­sen de ser actors secun­da­ris en el repar­ti­ment de poder que marca el tau­ler d'escacs inter­na­ci­o­nal i on Ale­ma­nya torna a eri­gir-se com la qui marca les diferències i els tempo del joc. Ale­ma­nya torna a ser hegemònica, s'eri­geix com un poder fàctic de tipus econòmic que actua com a Gran Germà de la majo­ria de democràcies euro­pees i asse­gura que l'aposta que va fer per l'euro i la inte­gració no va ser en va.

És aquí on es mos­tra un dels èxits i, també, fra­cas­sos del procés d'inte­gració euro­pea: per una banda, Europa és cada vegada més inter­de­pen­dent i ens neces­si­tem més als uns als altres. La diplomàcia pre­ven­tiva ha tri­om­fat i l'èxit de la pau dura­dora a Europa és una rea­li­tat per­du­ra­ble. Per altra banda, les ins­ti­tu­ci­ons comu­nitàries han de créixer, encara s'han de fer res­pec­tar perquè, ara mateix, és una sola can­ce­lle­ria la que mana. Els altres, a obeir. De fet, el paper de Zapa­tero en tot aquest tema ha estat força galdós. Ha pas­sat de ser un pre­si­dent espo­ru­guit que patia per una pos­si­ble inter­venció a la grega de l'eco­no­mia espa­nyola, a córrer per fer-se una foto amb els sin­di­cats i la patro­nal abans de la visita de Merkel i, final­ment, a sug­ge­rir que la resta de mem­bres de la UE hau­rien d'apren­dre de la manera com s'ha acon­se­guit el pacte social a Espa­nya. Com a alumne que està orgullós d'haver apro­vat l'exa­men (encara que sigui jus­tet), la seva cara era de feli­ci­tat al final de la visita, pot­ser inten­tant evi­tar pen­sar que és una ale­gria pun­tual dins del tem­po­ral que viu el soci­a­lisme espa­nyol, que ho té tot en con­tra per ree­di­tar la victòria a les gene­rals.