Salgado, paga el que és nostre

El suggeriment fet ahir per la ministra Elena Salgado al govern dels catalans és un dels exercicis de cinisme polític més execrables dels últims temps, i mireu que el tenen amunt, a Madrid, el llistó del recargolament dialèctic verinós. Dir als representants d'una nació com Catalunya, que és víctima d'un espoli fiscal antic i molt llarg, que si volen tenir més ingressos el que han de fer és apujar els impostos que tenen sota la seva responsabilitat, és d'una barra antològica. Com pot ser tan desvergonyida aquesta representant del govern d'un Estat que tot just ara s'ha avingut a pagar, tard i malament, 760 milions que deu a Catalunya des de l'any 2008? Com pot tenir la cara tan dura la màxima autoritat econòmica d'un executiu que reté 1.350 milions més del fons de competitivitat perquè li convé a ella i als seus comptes, tot i que els diners són ben nostres? Com gosa dir-nos que apugem els impostos la sangonera que cada any es queda una picossada dels tributs que disciplinadament paguem els catalans perquè acabin asfaltant i equipant les Espanyes més improductives?

Hem d'encaixar aquesta bufetada de senyoreta refistolada com criats obedients? Hem d'abaixar el cap com esclaus submisos? Ens hem de sentir culpables d'estar escurats quan, al marge de la mala gestió que hi pugui haver hagut, la principal raó que els números no quadrin és que Espanya ens ofega sistemàticament? Qui li anirà a dir a la senyora Salgado que per fer caixa no cal apujar els impostos als catalans sinó limitar-se a no robar-nos els que ja paguem. No hi ha dret. O, més ben dit, el dret que hi ha no ens serveix.