L'endemà del dissabte

Acaba de sor­tir una nova bio­gra­fia –la ter­cera– sobre William S. Bur­roughs, un escrip­tor del tot ico­noclàstic con­si­de­rat, al món anglo­a­me­ricà, tan impor­tant com Joyce o Beckett. L'autor de Bur­roughs (Lon­dres, 2010), Phil Baker, repassa els esde­ve­ni­ments clau de la vida del seu sub­jecte –la tro­bada amb Gins­berg i Kero­uac, l'addicció a l'heroïna, l'homi­cidi de la seva dona i la noto­ri­e­tat de The Naked Lunch– però recalca espe­ci­al­ment la creença de Bur­roughs que l'uni­vers és màgic, és a dir, que no hi passa res per casu­a­li­tat, sent com estem sot­me­sos, sem­pre, a la inter­ferència de for­ces ocul­tes.

Fins fa tres segles gai­rebé tota la huma­ni­tat tenia aquesta per­cepció del món. N'és una mos­tra des­ta­ca­ble, entre mol­tes d'altres, la mateixa Odis­sea, en què els mor­tals estan a la mercè tan sufo­cant com ine­xo­ra­ble –gai­rebé tota­litària– dels déus i la seva prole sobre­na­tu­ral.

Encara avui n'hi ha que hi cre­uen en l'uni­vers màgic: una amiga em va sor­pren­dre l'altre dia en expli­car que havia sen­tit “males vibra­ci­ons” en una habi­tació de casa seva i que havia llo­gat un saurí, el qual hi havia des­co­bert –per des­comp­tat– un camp elec­tro­magnètic nega­tiu. I conec força més gent que creu en fenòmens igual­ment màgics, des de l'astro­lo­gia fins a l'existència de tota mena de cons­pi­ra­ci­ons mis­te­ri­o­ses. Abans també hi creia, en aques­tes coses –fins a un cert punt, si més no– però ara m'és impos­si­ble cul­par un fracàs amorós al fet de tenir Venus a la setena casa o tots els pro­ble­mes del món a les mani­o­bres infer­nals del Grup Bil­der­berg. Pel que fa a Bur­roughs, si d'una banda creia en el poder de la màgia –estava con­vençut, per exem­ple, que havia mort la seva dona influït per un espe­rit maligne (i no pas perquè estava bor­ratxo quan va inten­tar dis­pa­rar un vas que ella s'havia col·locat al cap)–, de l'altra, mai no dei­xava d'obser­var el món real, el món no-màgic, el qual ell tro­bava espe­ci­al­ment des­a­gra­da­ble. Per això, com­bi­nava les seves cre­en­ces màgiques amb el con­sum cons­tant d'una pana­cea tan poc esotèrica com l'heroïna. Devia ser cons­ci­ent de tanta incon­gruència per­so­nal atès que quan, a l'edat de 80 anys, un peri­o­dista li va pre­gun­tar com era que s'havia con­ser­vat tan bé, va con­tes­tar, lacònica­ment: “Una vida sana”. Al con­trari de molts neo-new-agers d'avui, com a mínim tenia sen­tit de l'humor.