Espai temps

El debat sobre la limi­tació de velo­ci­tat als acces­sos a la ciu­tat de Bar­ce­lona fa sos­pi­tar de l'estre­tor de mires de tots els governs de la Gene­ra­li­tat i, fins i tot, dels mit­jans de comu­ni­cació. Par­ti­da­ris i detrac­tors bar­re­gen con­cep­tes con­ti­nu­a­da­ment. Con­fo­nen els objec­tius. Un dia par­len de segu­re­tat i d'altres, de reducció de les emis­si­ons. I és obvi que la reducció de les emis­si­ons només s'acon­se­gueix amb una velo­ci­tat cons­tant, que s'ha de defi­nir amb rigor científic.

La segu­re­tat no només depèn de les velo­ci­tats bai­xes: hi entra sobre­tot la pressa, els ner­vis, l'estat físic i l'estrès dels con­duc­tors, la fluïdesa del trànsit, el bon estat de les car­re­te­res, la des­tresa del con­duc­tor, els sis­te­mes de segu­re­tat del vehi­cle i la potència del motor. A 120 quilòmetres per hora és més segur un Fer­rari que un Seat 600. Tan­ma­teix, cap dels dos no pot superar aquesta velo­ci­tat. I un sis-cents és perillós a aquesta velo­ci­tat. Aquí també hi ha cafè per a tot­hom. També és lamen­ta­ble que aquest debat es limiti a l'àrea de Bar­ce­lona. El país és ple de car­re­te­res amb limi­ta­ci­ons xim­ples i far­ci­des de radars que sem­blen paranys per recap­tar, més que no pas eines per a la segu­re­tat. A l'auto­via de Besalú a Olot, de l'N-260 força nou, la velo­ci­tat està limi­tada a 100 quilòmetres per hora. En altres car­re­te­res de carac­terísti­ques equi­va­lents, el límit és 120 km/h. Ho podran revi­sar?