De Tiananmen a Tahrir

L'any 1989 va ser un any de revol­tes. D'abril a juny, milers de mani­fes­tants es van con­cen­trar a la plaça de Tia­nan­men, de Bei­jing, per pro­tes­tar con­tra el règim comu­nista. Va aca­bar molt mala­ment, amb cen­te­nars o milers de morts, segons unes fonts o altres, dese­nes de milers de ferits i pur­gues i deten­ci­ons dels líders d'aque­lla pri­ma­vera xinesa. Tot i la cen­sura impo­sada pel govern xinès, les imat­ges de la inter­venció dels tancs de l'exèrcit van aca­bar donant la volta al món, però no van fre­nar la repressió vio­lenta de les pro­tes­tes. A la tar­dor, a la porta de Bran­den­burg, de Berlín, s'hi van con­cen­trar milers d'ale­manys de l'Est i de l'Oest hores abans de la cai­guda del mur, que divi­dia la històrica capi­tal, i, a par­tir d'aquell moment, es van començar a esfon­drar tots els règims comu­nis­tes dels països de l'Est d'Europa. Qua­tre mesos a penes van sepa­rar els fets de Tia­nan­men dels de la porta de Bran­den­burg i, no obs­tant, els desen­llaços van ser del tot opo­sats.

Els vint-i-un anys trans­cor­re­guts des d'aquells esde­ve­ni­ments no han pas­sat deba­des. El món s'ha glo­ba­lit­zat, bàsica­ment gràcies al desen­vo­lu­pa­ment i la popu­la­rit­zació de les noves tec­no­lo­gies de la infor­mació i la comu­ni­cació. Les revol­tes d'aques­tes pri­me­res set­ma­nes del 2011 al Magrib i l'Ori­ent Mitjà, amb Tunis i Egipte d'epi­cen­tre, s'expli­quen a par­tir de l'ús que els seus pro­ta­go­nis­tes han fet del poten­cial que els ofe­rien Inter­net i les xar­xes vir­tu­als, els ordi­na­dors i els telèfons mòbils. Ara: cap d'aquests can­vis ha pogut evi­tar que encara avui a la Xina el règim comu­nista con­tinuï pilo­tant amb mà de ferro la seva política d'ober­tura con­tro­lada; haver-se con­ver­tit en el ban­quer del món occi­den­tal li per­met impe­dir que el dis­si­dent Liu Xia­obo viatgi a Oslo a reco­llir el premi Nobel de la Pau o repri­mir els inde­pen­den­tis­tes del Tibet.

I és que, si bé és cert que les revo­lu­ci­ons tec­nològiques por­ten can­vis cul­tu­rals, també ho és que massa sovint ten­dim a sacra­lit­zar exces­si­va­ment les pos­si­bi­li­tats de la tec­no­lo­gia. Les con­di­ci­ons econòmiques, polítiques i soci­als són tan deter­mi­nants com sem­pre ho han estat. Perquè els nous ginys són mers ins­tru­ments, vehi­cles pels quals cir­cula la infor­mació, amb els d'avui, d'una manera molt més imme­di­ata i eficaç. Entre la porta de Bran­den­burg, de Berlín, i la plaça Tah­rir, del Caire, hi ha un salt tec­nològic colos­sal però una mateixa i indis­pen­sa­ble ocu­pació de la plaça pública, com a expressió física de la xarxa social. Als ber­li­ne­sos, els va con­vo­car la tele­visió; als cai­ro­tes, Face­book. Tant se val. També els xine­sos van ocu­par l'avin­guda i la plaça de Tia­nan­men, l'abril del 1989, apro­fi­tant les mos­tres de dol per la mort del diri­gent libe­ral Hu Yao­bang, a qui el pri­mer minis­tre Deng Xia­o­bing havia pur­gat un parell d'anys abans. I no és clar que, avui, una mani­fes­tació com aque­lla, si fos pos­si­ble, no acabés d'una manera sem­blant.

Les noves tec­no­lo­gies i les comu­ni­tats vir­tu­als que pro­li­fe­ren amb elles faci­li­ten l'inter­canvi d'infor­mació com cap altre sis­tema de comu­ni­ca­ci­ons no ho havia fet mai, mal­grat que tam­poc no garan­tei­xen per elles matei­xes la lli­ber­tat i l'eman­ci­pació abso­lu­tes, ni indi­vi­du­al­ment ni col·lec­ti­va­ment. Sí que han pro­vo­cat que hagi min­vat la capa­ci­tat dels governs per cen­su­rar la infor­mació que arriba als seus ciu­ta­dans i les seves pos­si­bi­li­tats de fer-la córrer i orga­nit­zar-se. El pre­si­dent egipci Hosni Muba­rak ho va pro­var des­es­pe­ra­da­ment i no se'n va sor­tir. El règim iranià ho acon­se­gueix amb penes i tre­balls, amb el mateix poc èxit amb què ho fa el govern de la Xina. És aquest un canvi fona­men­tal i deci­siu. Les noves tec­no­lo­gies han depas­sat els mit­jans de comu­ni­cació tra­di­ci­o­nals i han tras­bal­sat les rela­ci­ons soci­als i polítiques. La trans­for­mació és irre­ver­si­ble perquè vol dir que el mis­satge pot ser més impor­tant que el medi.