No hi ha color

Fa uns dies vaig publi­car al diari El Punt (que alguns lec­tors de Presència deveu lle­gir) una notícia que por­tava per títol: «Detec­ten que el gitano que estafa gent gran ara actua a Olot». Una petita exclu­siva local de la qual estava orgu­llosa per dos motius bàsics. Pri­mer: tot i ser una notícia de la secció de suc­ces­sos, ningú no havia pres mal i això ja és motiu de con­gra­tu­lació. Segon: la infor­mació actu­ava com un ser­vei a la ciu­ta­da­nia perquè aler­tava de la presència d'aquest enta­ba­na­dor i apor­tava tota la des­cripció, inclosa una foto, que tenia de l'esta­fa­dor (molt hàbil i que ja fa temps que volta), perquè si el veien a venir els anci­ans d'Olot no cai­gues­sin en el parany. Ben con­tenta estava jo con­fi­ant que pot­ser estal­vi­a­ria algun dis­gust a algun inno­cent incaut, quan em van fer, per la via indi­recta, una esti­rada d'ore­lles, d'un ano­me­nat Ins­ti­tut Muni­ci­pal d'Edu­cació, una gent que es veu que vet­llen perquè les coses es diguin de forma eufemística, que m'acu­sa­ven de no sé quins pecats de la llen­gua per haver dit gitano a un gitano. Doncs, apa. Jo pen­sant en els anci­ans i els edu­ca­dors, mirant que no s'ofen­gui l'esta­fa­dor, que té un currículum d'aquells que fan fere­dat. Quin pro­blema té el mot gitano? Només es pot uti­lit­zar en pas­tis­se­ria per ano­me­nar el tra­di­ci­o­nal braç de gitano? I els que se'n pro­cla­men com a tals amb molt d'èxit, i la Niña Pas­tori, i Shakira, aquesta encara que no en sigui? A ningú no se li acut que és ofen­siu refe­rir-se a la popu­lar nis­saga dels Flo­res com a gita­nos. En fi, que no sé si dema­nar-li dis­cul­pes a l'esta­fa­dor per haver-li xafat un xic, suposo que ben poc, el negoci, o per haver-lo des­crit com a «gitano, ele­gant i edu­cat, que parla molt bé el català». Segur que a ell tant se li'n fa. I si aquests alliçona­dors de la llen­gua es tro­ben que el senyor a qui no es pot ano­me­nar gitano arre­plega els estal­vis dels seus avis, segur que aca­ba­ran maleint els parents de l'esta­fa­dor, i no pas pre­ci­sa­ment per la seva con­dició racial.

Rela­tada aquesta anècdota, vull con­fes­sar que en alguna ocasió m'agra­da­ria ser negra, de pell, no d'espe­rit. Ho dic en relació al cas del noi haitià que va denun­ciar que no l'havien dei­xat entrar en un bar de Figue­res perquè és de color negre i que l'havien esto­ma­cat. Tot­hom el va plànyer molt i el noi va tenir el camí apla­nat per pre­sen­tar una denúncia. Dis­cri­mi­nat injus­ta­ment per ser negre. És el mis­satge que va que­dar. Un com­pany i jo, que som de color blanc, vam voler entrar en un bar de Girona i ens vam tro­bar amb un gegantó que ens va bar­rar el pas i ens va enge­gar per la via directa dient que allà només hi entra­ven amics i cone­guts. I de res no va ser­vir que intentéssim iden­ti­fi­car-nos per con­ver­tir-nos en cone­guts. A part del ver­gonyós repudi, quan hem expli­cat la nos­tra des­ven­tura la reacció de la gent, fins i tot amics, és la de pre­gun­tar: «I què vau fer perquè no us dei­xes­sin entrar?» Res de dir-nos: pobrets, quina injustícia! O sigui que fer una denúncia per dis­cri­mi­nació o per vul­ne­ració de drets, ni pen­sar-hi! Encara ens cul­pa­rien de donar feina a la
justícia.