Revolucions i canvis

L'enderroc d'una dictadura sempre és un bonic espectacle –i reconfortant si hom se n'ha quedat amb les ganes a casa seva–, però convé no confondre el desig amb la realitat. La democràcia no sorgeix màgicament d'una explosió de malestar social, sinó que ve d'un procés lent i ple de transaccions que no satisfà mai el programa de màxims de ningú; per això requereix una majoria de demòcrates i que els maximalistes siguin minoritaris. Enmig del caos engendrat en una convulsió revolucionària són els més ben organitzats que acaben guanyant, encara que no siguin els més nombrosos. En el cas d'Egipte, no hi falten demòcrates però tothom coincideix que els Germans Musulmans són els més nombrosos i els més ben organitzats. Sembla més probable una república islàmica que un règim democràtic instaurat per un poder militar convertit de sobte al liberalisme. En canvi, preferim pensar que hi ha qui surt al carrer a jugar-se-la només perquè ha rebut una invitació per Facebook, que en la vida real existeixen islamistes moderats, o que poder votar en unes eleccions fa que la gent es torni raonable. Una altra idea equivocada que arrosseguem és que els canvis els porten els qui no tenen res a perdre, quan són més aviat obra dels qui tenen alguna cosa a guanyar. Però posem que sí, que d'aquí a mig any als territoris ocupats per l'islam floreixen constitucions democràtiques. Quan podria durar l'estabilitat en un món que rebutja el control de natalitat –a Egipte són 80 milions, i cada any se n'hi suma un altre–? A aquest ritme, on trobar recursos i com donar feina a tanta gent? Per bé que ho fessin ara, en pocs anys un altre esclat, i més cruent, està garantit.

Més urgent encara que un canvi de règim, els cal un canvi de mentalitat.