L'endemà del dissabte

Al 9 de novem­bre de 2004, un peri­o­dista suec –que fumava tres paquets de tabac dia­ris i s'ali­men­tava a base d'ham­bur­gue­ses dia sí i l'endemà també– va pujar les set plan­tes que por­ta­ven a l'ofi­cina de la revista on tre­ba­llava i va tenir un infart. Tenia 50 anys. Havia escrit una tri­lo­gia –Millen­nium– per la qual ja tenia un con­tracte, però com que cap dels tres títols encara no s'havia publi­cat, no hau­ria pogut pas pre­veure que se n'aca­ba­rien venent més de 40 mili­ons d'exem­plars. Per això no havia dei­xat cap tes­ta­ment vigent. D'acord amb la llei sueca, els diners deri­vats de la venda dels seus lli­bres han anat a parar a les mans del pare i germà de l'autor (amb els quals estava renyit); però la com­pa­nya sen­ti­men­tal d'aquest –van viure junts durant 30 anys– n'ha recla­mat l'herència sen­cera. (A més a més, ella afirma que té accés a una quarta novel·la, no del tot aca­bada, que el món no veurà fins que aquest litigi –que fa set anys que dura– s'hagi resolt a favor seu).

A prin­ci­pis de 1976, un exdi­pu­tat britànic, de nom Jef­frey, estava a punt de fer fallida a l'edat de 36 anys; va recórrer a un amic seu edi­tor a la casa Mac­Mi­llan que va sug­ge­rir que escrigués una novel·la amb el benentès que després l'equip de redac­tors de la casa la con­ver­ti­rien en un text comer­ci­al­ment via­ble. La novel·la va fun­ci­o­nar tal com estava pre­vist i des d'ales­ho­res aquest autor no ha dei­xat de pro­duir un lli­bre nou cada any (se n'han venut un total d'uns 250 mili­ons d'exem­plars). Ara bé, cada cop que n'acaba un, els redac­tors de cal Mac­Mi­llan juguen a cara o creu per triar el des­a­for­tu­nat que haurà de rees­criure el manus­crit de dalt a baix per trans­for­mar-lo en una obra d'èxit.

Si hem expli­cat el cas d'Arc­her és perquè –al con­trari del de Lars­son– és una excepció que no con­firma cap regla: els que escri­vim nor­mal­ment no sabem, en abso­lut, com es ven­dran els nos­tres lli­bres, i encara menys si seran best-sellers. Aquesta última pos­si­bi­li­tat, però, sem­pre hi és, per poc pro­ba­ble que pugui sem­blar. No és cap casu­a­li­tat, doncs, que l'endemà d'haver lle­git un arti­cle sobre el caos pòstum creat per la manca de pre­visió de l'autor suec, vaig anar de pet a ca l'advo­cat per tal de fer un tes­ta­ment com cal. Com que no se sap mai, més val curar-se en salut. Sobre­tot si un no es cuida gaire.