Homes drets, prenent el sol

Avui dia l'atu­rat abo­ri­gen accepta fei­nes i sous que fa qua­tre anys no accep­tava. Si sobra mà d'obra l'empre­sari pot triar, i per sobre del que només xam­pur­reja qua­tre parau­les en cas­tellà, l'empre­sari aga­farà el que el parli bé i a més sàpiga català, una altra llen­gua de pro­pina i tin­gui estu­dis, encara que no els hagi d'uti­lit­zar per a la feina. També ho tin­dran més fàcil aquells amb poques càrre­gues fami­li­ars que no pas algú amb un reguit­zell de fills que, com tot­hom sap, es posen malalts cada dos per tres. En moments de forta com­petència pels llocs de feina, els que fa deu anys es van espa­vi­lar i van esforçar-se a apren­dre bé el català i el cas­tellà, els que van enten­dre que si els d'aquí no tenen més de dos fills és per algun motiu, i els que van acon­se­guir rela­ci­o­nar-se amb aborígens i crear-se una xarxa de rela­ci­ons més enllà dels immi­grants, tot i tenir-ho difícil com tot­hom, ben segur que aca­ba­ran sor­tint-se'n. Els que no, els podeu veure pel car­rer drets, d'esquena a una paret, pre­nen el sol d'hivern. Espe­ren unes opor­tu­ni­tats que ja han fugit, i de tant en tant van a pre­gun­tar com poden per unes aju­des soci­als que cada vegada escas­se­gen més. Una rea­li­tat molt crua, però molt real i de mal resol­dre en un país que té la caixa buida. La inte­gració no era un caprici dels naci­o­na­lis­tes, era per inten­tar evi­tar aquest drama que avui es viu.