Supervivència de Catalunya

En l'article Cara españolidad (La Vanguardia), Francesc-Marc Álvaro es remet al que pocs dies abans havia publicat (Dinero) el professor Carles Boix per insistir amb ell que el dèficit de la Generalitat està directament lligat en el seu conjunt, i molt especialment, al gravíssim dèficit fiscal que té Catalunya. El professor Boix mostra la correlació entre el saldo de la balança fiscal i el deute públic autonòmic, expressats en percentatges del PIB regional i fa notar que les comunitats amb un saldo fiscal negatiu tenen un deute públic elevat, mentre que aquelles que els tenen positius o lleugerament negatius tenen un endeutament molt menor, i conclou que la Generalitat ha d'utilitzar la “gran mala notícia” de la retallada fiscal per dir la veritat i explicar a tota l'opinió pública que l'ofegament del nostre país té un responsable directe: un sistema fiscal que atempta contra els interessos de Catalunya, que subjecta aquest país de cap a peus, i que és urgent deslligar d'una vegada. Francesc-Marc Álvaro comenta que amb el dèficit fiscal els territoris rics es transformaran en pobres i que, si ser espanyol surt tan car, que ningú no s'estranyi que el negoci vagi perdent clients.

Comparteixo el criteri dels dos professors, l'un de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull, l'altre de Ciència Política i Afers Públics de la Universitat de Princeton.

El problema de l'abusiva pressió fiscal no és d'ara. Cap circumstància històrica no sorgeix del no res. Totes tenen un antecedent i, a la vegada, en són de les posteriors. Recordem, per exemple, la guerra dels Segadors, episodi de la guerra dels Trenta Anys (1618-1648) en què la dinastia d'Habsburg que regnava a Espanya i la de Borbó, a França, es jugaven la supremacia europea i en què les despeses que la guerra comportava eren causa de contribucions en homes i capitals que reclamaven els ministres de Madrid, especialment el comte duc d'Olivares, per poder fer-hi front, i que els catalans, atrinxerant-se en les seves constitucions, refusaven. Catalunya sufragava aquella guerra. En aquest refús va néixer un sentiment nacional català de rebuig a les pressions fiscals de Madrid.

El centralisme sap perfectament que el dèficit fiscal esgotarà Catalunya. És el que volen. No tenen cap temença de matar la gallina dels ous d'or. La volen matar. Volen esborrar la nostra identitat.

El 12 de febrer passat, es va celebrar a Sant Feliu de Guíxols l'assemblea plenària de la Coordinadora Nacional de Consultes per a la Independència. El tema més important que es va debatre va ser el de la convocatòria de la Conferència Nacional per a la Independència, que serviria per crear una assemblea nacional catalana, segons ha explicat Carme Forcadell, una portaveu del moviment de les consultes, i que seria l'eina per posar les bases de l'estat propi, i precisant que l'assemblea vol tenir una base gairebé tan àmplia com la que va anar a la manifestació del 10 de juliol de l'any passat. La independència és cosa de tots. No és una qüestió d'ideologies. Hi caben totes. Això implica que la independència ha de ser la fita de catalans de totes les tendències i de totes les procedències, l'objectiu prioritari d'una gran majoria, i necessita totes les classes socials, perquè el país són totes, totes les que consideren la llibertat com el bé més preuat de l'ésser humà.

Carme Forcadell va assenyalar que constituiria una continuació de totes les estratègies de les consultes. Hi ha estratègies obligades: és obligat explicar a tota l'opinió pública les causes de l'ofegament del nostre país, tal com preconitza el professor Boix, i s'ha de tenir consciència de la urgència que invoca. Hi va la supervivència de Catalunya. S'ha d'explicar molt clarament a tots els catalans i a totes les catalanes que el pas cap a la independència no implica cap risc. La Unió Europea no consentiria la violència, la qual no ens ha de preocupar perquè som nosaltres mateixos qui la rebutgem. Sí que ens ha de preocupar la servitud voluntària, que tan bé va denunciar Etienne de la Boètie en el segle XVI, el conformisme, l'abandonisme. Equivalen a rendir-se i a acceptar la marginació i l'ofec de Catalunya. Seria el nostre final col·lectiu, com va advertir el president Pujol, en el seu editorial del 25 de gener. Els contraris, els unionistes, utilitzaran totes les argúcies al seu abast per dissuadir els independentistes. La nostra eina per combatre'ls ha de ser la paraula. Diu Vaclav Havel: “La paraula pot sacsejar tots els aparells de poder, la paraula té un poder més gran que deu divisions”. Un Parlament democràtic és el santuari de la paraula. Una declaració del Parlament de Catalunya seria inapel·lable.