Berlusconi i Craxi

S'ha convertit en una mena de costum, gairebé en un esport. Cada cop que ensopeguem amb un italià li preguntem amb un deix de perplexitat barrejada amb un puntet d'indignació: “I com pot ser que els seus compatriotes votin un tipus com Berlusconi?”, etc. N'estic segur que, si ha tingut l'oportunitat, vostè també ho ha fet. En el cas Berlusconi hi ha alguna cosa que no encaixa. Qualsevol persona que conegui una mica Itàlia sap que, malgrat la vella i tòpica caricatura, el país funciona i és un dels més avançats d'Europa en tots els sentits. Com pot ser, doncs, que la classe mitjana voti massivament un personatge tan espantós com Berlusconi? Una de les respostes més curioses que m'han donat darrerament tenia forma de pregunta: “Vostè se'n recorda, de Benedetto Craxi?”. Vaig dubtar uns instants perquè el nom que jo recordava era Bettino, no Benedetto (confesso que no sabia que es tractava d'un diminutiu). El socialista Craxi va ser primer ministre d'Itàlia entre el 1983 i el 1987. Gran amic de Felipe González, va haver de fugir de la justícia italiana el 1992 acusat de corrupció i es va refugiar a Tunísia, on va morir l'any 2000. Però què hi té a veure, Craxi, amb Berlusconi? Anem a pams.

Si vostès posen al Google imatges el títol d'aquest article localitzaran nombroses fotografies on Benedetto / Bettino Craxi i Silvio Berlusconi apareixen junts. No són una, ni dues, ni tres: són moltes. En general se'ls veu còmodes, distesos, feliços, riallers. N'hi ha una d'especialment enigmàtica, d'imatge. Craxi i Berlusconi són a la platja, amb l'aigua fins al pit, conversant amigablement. El mar és netíssim, i sota la superfície es pot veure amb claredat el banyador que porten. Craxi diu alguna cosa i Berlusconi l'escolta amb molta atenció. Què era, allò? De què parlaven? És una foto estranya. L'any 1984, essent primer ministre de la República Italiana, Craxi va promulgar una llei que garantia de facto el monopoli de Berlusconi sobre la televisió privada italiana. En aquell moment era, simplement, un empresari d'èxit. A partir d'aleshores es va transformar, en molt pocs anys, en l'home més ric d'Itàlia. En tot cas, Silvio Berlusconi no és ara president només a causa d'aquest fet, sinó d'un altre que també està relacionat amb Craxi i el ja desaparegut Partit Socialista Italià (1892-1994). Eren els vells temps de Tangentopoli.

L'impresentable Berlusconi, bocamoll i inoportú, presoner d'una incontinència verbal que l'ha portat a ser autor de frases d'una matusseria ruboritzant, organitzador de bacanals extravagants, és ara president d'Itàlia perquè la gent el considera un mal menor en relació amb allò que va representar el seu vell amic Bettino Craxi. Berlusconi ha fet coses objectivament reprovables, però que ni tan sols es poden arribar a comparar amb la xarxa de saqueig que es va muntar entorn del Partit Socialista Italià entre mitjan anys vuitanta i començament dels noranta arreu del país. Més que un cas d'escàndol polític, Tangentopoli va ser un cas de pura delinqüència organitzada. La cosa va coincidir, si fa no fa, amb l'era daurada de Luis Roldán i companyia (però en el cas del socialisme espanyol s'hi van barrejar, a més a més, els crims d'estat dels GAL). Aquesta és, doncs, la senzilla clau de l'enigma: morta i enterrada senz'onore la Democràcia Cristiana, hi havia l'opció del foc i l'opció de les brases. La cosa no podia acabar de cap altra manera.

Aquí és freqüent comparar Berlusconi amb personatges com Jesús Gil y Gil. El paral·lelisme és absolutament erroni i no permet entendre per què la classe mitjana italiana vota el que vota. Berlusconi no és cap analfabet ni cap parvenu. Es va llicenciar en dret amb notes més que brillants, i va continuar amb una trajectòria empresarial imparable. Molta gent no sap que l'apel·latiu d'Il Cavaliere no té res d'irònic, sinó que és el tracte que legalment li correspon pel fet d'haver estat guardonat l'any 1977 amb l'Orde del Mèrit al Treball al seu país. És més que probable que d'aquí a ben poc, quan sigui jutjat pels greus delictes de prostitució infantil i abús de poder, tot plegat li serveixi de ben poc.

Tornem al socialista Bettino Craxi i a l'any 1984, però: ja hem dit abans que, per diverses raons, allí hi ha la clau de molts aparents misteris. Craxi va obrir la porta d'un monopoli, el de la televisió privada, sense adonar-se potser que estava jugant amb foc (convé recordar que parlem de fa 27 anys, quan certes coses que ara ens semblen molt òbvies ni tan sols s'havien manifestat). Felipe González, per cert, va intentar repetir l'operació del seu gran amic Craxi l'any 1989, però no amb Berlusconi sinó amb el grup Prisa. I aquí arriba la conclusió d'aquesta història. No és el mateix concedir el monopoli de l'oli de gira-sol, la fabricació de rodes de bicicleta o la comercialització d'ulleres de sol que aglutinar entorn d'una sola persona els principals mitjans de comunicació d'un Estat. No es tracta d'una qüestió quantitativa, de més o menys milions d'euros. No, en absolut: la tele és la visibilitat, i la visibilitat és el poder. Aquesta és l'equació. Ens situa davant d'un problema que no està resolt ni a Itàlia ni enlloc: el de la legítima defensa ciutadana contra els monopolis, independentment de si són estatals o privats. Berlusconi caurà de la trona per històries sòrdides de bragueta, però això no ens hauria de fer oblidar quina és la veritable qüestió de fons que, a llarg termini, el col·locarà en una posició privilegiada de la història universal de la infàmia.