Articles

Berlusconi i Craxi

“No és el mateix concedir el monopoli de l'oli de gira-sol, la fabricació de rodes de bicicleta o la comercialització d'ulleres de sol que aglutinar entorn d'una sola persona els principals mitjans de comunicació d'un Estat”

S'ha con­ver­tit en una mena de cos­tum, gai­rebé en un esport. Cada cop que enso­pe­guem amb un italià li pre­gun­tem amb un deix de per­ple­xi­tat bar­re­jada amb un pun­tet d'indig­nació: “I com pot ser que els seus com­pa­tri­o­tes votin un tipus com Ber­lus­coni?”, etc. N'estic segur que, si ha tin­gut l'opor­tu­ni­tat, vostè també ho ha fet. En el cas Ber­lus­coni hi ha alguna cosa que no encaixa. Qual­se­vol per­sona que cone­gui una mica Itàlia sap que, mal­grat la vella i tòpica cari­ca­tura, el país fun­ci­ona i és un dels més avançats d'Europa en tots els sen­tits. Com pot ser, doncs, que la classe mit­jana voti mas­si­va­ment un per­so­natge tan espantós com Ber­lus­coni? Una de les res­pos­tes més curi­o­ses que m'han donat dar­re­ra­ment tenia forma de pre­gunta: “Vostè se'n recorda, de Bene­detto Craxi?”. Vaig dub­tar uns ins­tants perquè el nom que jo recor­dava era Bet­tino, no Bene­detto (con­fesso que no sabia que es trac­tava d'un dimi­nu­tiu). El soci­a­lista Craxi va ser pri­mer minis­tre d'Itàlia entre el 1983 i el 1987. Gran amic de Felipe González, va haver de fugir de la justícia ita­li­ana el 1992 acu­sat de cor­rupció i es va refu­giar a Tunísia, on va morir l'any 2000. Però què hi té a veure, Craxi, amb Ber­lus­coni? Anem a pams.

Si vostès posen al Goo­gle imat­ges el títol d'aquest arti­cle loca­lit­za­ran nom­bro­ses foto­gra­fies on Bene­detto / Bet­tino Craxi i Sil­vio Ber­lus­coni apa­rei­xen junts. No són una, ni dues, ni tres: són mol­tes. En gene­ral se'ls veu còmodes, dis­te­sos, feliços, ria­llers. N'hi ha una d'espe­ci­al­ment enigmàtica, d'imatge. Craxi i Ber­lus­coni són a la platja, amb l'aigua fins al pit, con­ver­sant ami­ga­ble­ment. El mar és netíssim, i sota la superfície es pot veure amb clare­dat el banya­dor que por­ten. Craxi diu alguna cosa i Ber­lus­coni l'escolta amb molta atenció. Què era, allò? De què par­la­ven? És una foto estra­nya. L'any 1984, essent pri­mer minis­tre de la República Ita­li­ana, Craxi va pro­mul­gar una llei que garan­tia de facto el mono­poli de Ber­lus­coni sobre la tele­visió pri­vada ita­li­ana. En aquell moment era, sim­ple­ment, un empre­sari d'èxit. A par­tir d'ales­ho­res es va trans­for­mar, en molt pocs anys, en l'home més ric d'Itàlia. En tot cas, Sil­vio Ber­lus­coni no és ara pre­si­dent només a causa d'aquest fet, sinó d'un altre que també està rela­ci­o­nat amb Craxi i el ja des­a­pa­re­gut Par­tit Soci­a­lista Italià (1892-1994). Eren els vells temps de Tan­gen­to­poli.

L'impre­sen­ta­ble Ber­lus­coni, boca­moll i ino­portú, pre­so­ner d'una incon­tinència ver­bal que l'ha por­tat a ser autor de fra­ses d'una matus­se­ria rubo­rit­zant, orga­nit­za­dor de baca­nals extra­va­gants, és ara pre­si­dent d'Itàlia perquè la gent el con­si­dera un mal menor en relació amb allò que va repre­sen­tar el seu vell amic Bet­tino Craxi. Ber­lus­coni ha fet coses objec­ti­va­ment repro­va­bles, però que ni tan sols es poden arri­bar a com­pa­rar amb la xarxa de saqueig que es va mun­tar entorn del Par­tit Soci­a­lista Italià entre mit­jan anys vui­tanta i començament dels noranta arreu del país. Més que un cas d'escàndol polític, Tan­gen­to­poli va ser un cas de pura delinqüència orga­nit­zada. La cosa va coin­ci­dir, si fa no fa, amb l'era dau­rada de Luis Roldán i com­pa­nyia (però en el cas del soci­a­lisme espa­nyol s'hi van bar­re­jar, a més a més, els crims d'estat dels GAL). Aquesta és, doncs, la sen­zi­lla clau de l'enigma: morta i enter­rada senz'onore la Democràcia Cris­ti­ana, hi havia l'opció del foc i l'opció de les bra­ses. La cosa no podia aca­bar de cap altra manera.

Aquí és freqüent com­pa­rar Ber­lus­coni amb per­so­nat­ges com Jesús Gil y Gil. El paral·lelisme és abso­lu­ta­ment erroni i no per­met enten­dre per què la classe mit­jana ita­li­ana vota el que vota. Ber­lus­coni no és cap anal­fa­bet ni cap par­venu. Es va lli­cen­ciar en dret amb notes més que bri­llants, i va con­ti­nuar amb una tra­jectòria empre­sa­rial impa­ra­ble. Molta gent no sap que l'apel·latiu d'Il Cava­li­ere no té res d'irònic, sinó que és el tracte que legal­ment li cor­res­pon pel fet d'haver estat guar­do­nat l'any 1977 amb l'Orde del Mèrit al Tre­ball al seu país. És més que pro­ba­ble que d'aquí a ben poc, quan sigui jut­jat pels greus delic­tes de pros­ti­tució infan­til i abús de poder, tot ple­gat li ser­veixi de ben poc.

Tor­nem al soci­a­lista Bet­tino Craxi i a l'any 1984, però: ja hem dit abans que, per diver­ses raons, allí hi ha la clau de molts apa­rents mis­te­ris. Craxi va obrir la porta d'un mono­poli, el de la tele­visió pri­vada, sense ado­nar-se pot­ser que estava jugant amb foc (convé recor­dar que par­lem de fa 27 anys, quan cer­tes coses que ara ens sem­blen molt òbvies ni tan sols s'havien mani­fes­tat). Felipe González, per cert, va inten­tar repe­tir l'ope­ració del seu gran amic Craxi l'any 1989, però no amb Ber­lus­coni sinó amb el grup Prisa. I aquí arriba la con­clusió d'aquesta història. No és el mateix con­ce­dir el mono­poli de l'oli de gira-sol, la fabri­cació de rodes de bici­cleta o la comer­ci­a­lit­zació d'ulle­res de sol que aglu­ti­nar entorn d'una sola per­sona els prin­ci­pals mit­jans de comu­ni­cació d'un Estat. No es tracta d'una qüestió quan­ti­ta­tiva, de més o menys mili­ons d'euros. No, en abso­lut: la tele és la visi­bi­li­tat, i la visi­bi­li­tat és el poder. Aquesta és l'equació. Ens situa davant d'un pro­blema que no està resolt ni a Itàlia ni enlloc: el de la legítima defensa ciu­ta­dana con­tra els mono­po­lis, inde­pen­dent­ment de si són esta­tals o pri­vats. Ber­lus­coni caurà de la trona per històries sòrdi­des de bra­gueta, però això no ens hau­ria de fer obli­dar quina és la veri­ta­ble qüestió de fons que, a llarg ter­mini, el col·locarà en una posició pri­vi­le­gi­ada de la història uni­ver­sal de la infàmia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.