Articles

El notari Noguera

“Fou, així, un patriota sense retòrica, un noucentista sense encarcarament, un jurista sense dogmes i un ciutadà sense complexos”

Rai­mon Noguera de Guzmán fou un notari bar­ce­loní que serví la seva nota­ria a la capi­tal cata­lana per espai de 37 anys, del 1935 al 1972. Aquesta cir­cumstància no jus­ti­fi­ca­ria l'edició de la bio­gra­fia de la qual és autor Agustí Pons, recent­ment publi­cada amb el títol El notari Noguera i el lle­gat de Picasso, Miró i Pau Casals. La pràctica del propi ofici, qual­se­vol que aquest sigui i encara que s'hagi exer­cit amb dedi­cació i com­petència exem­plars, no jus­ti­fica de cap manera que una per­sona mereixi ser recor­dada. La seva tasca –la seva apor­tació– que­darà inte­grada per sem­pre, de forma anònima, en la història del seu país, feta d'un con­junt innu­me­ra­ble d'apor­ta­ci­ons indi­vi­du­als tan trans­cen­dents com fun­gi­bles. Però, per això mateix, el que resulta insòlit en la bio­gra­fia de Noguera –i jus­ti­fica que se'l recordi– fou la seva pre­o­cu­pació cons­tant per la gestió dels afers col·lec­tius, no en l'àmbit de la política con­ven­ci­o­nal –que segu­ra­ment que­dava molt lluny de les seves pre­ferències i, fins i tot, de les seves apti­tuds–, sinó en el ter­reny del que s'ano­mena –en ter­mes avui ja molt des­gas­tats– la soci­e­tat civil.

Rai­mon Noguera fou, en efecte, un per­so­natge des­ta­cat de la vida i de la soci­e­tat civil bar­ce­lo­nina i, per extensió, cata­lana del seu temps: un home valo­rat i res­pec­tat, que con­tribuí de forma deci­siva a la reso­lució de con­flic­tes en els quals, per sota d'una apa­rença estric­ta­ment jurídica, bate­gava una con­fron­tació de molt més calat –com el plet que enfrontà el mones­tir de Mont­ser­rat amb la mitra bar­ce­lo­nina (és a dir, l'abat Escarré amb el bisbe Modrego) pels drets sobre la mun­ta­nya de Mont­ser­rat–; un jurista que tingué els recur­sos tècnics pre­ci­sos, el conei­xe­ment de la natura humana indis­pen­sa­ble i la mur­ri­e­ria necessària per bas­tir l'esquema jurídic que va fer pos­si­ble dues ins­ti­tu­ci­ons avui tan arre­la­des i carac­terísti­ques de la capi­tal cata­lana com són el Museu Picasso i la Fun­dació Miró, i, final­ment, un patrici que erigí i dotà gene­ro­sa­ment una fun­dació –la Fun­dació Noguera– que té per objecte l'edició dels inven­ta­ris dels arxius nota­ri­als de Cata­lu­nya, jun­ta­ment amb un impor­tant recull de tex­tos i docu­ments, estu­dis, actes, lli­bres de pri­vi­le­gis i diplo­ma­ta­ris, que posen al ser­vei dels his­to­ri­a­dors i estu­di­o­sos en gene­ral un mate­rial que, als països més desen­vo­lu­pats d'Europa, els seus res­pec­tius estats van tenir cura d'edi­tar des de mit­jan segle XIX. De la mag­ni­tud de la tasca de la Fun­dació Noguera en dóna prova evi­dent el fet que ha publi­cat –des de la seva cre­ació l'any 1976 fins avui– més de 200 volums, que s'han dis­tribuït a les bibli­o­te­ques més impor­tants del món.

De totes aques­tes acti­vi­tats, d'un inne­ga­ble interès gene­ral, en dóna exacta relació la recent bio­gra­fia de Rai­mon Noguera, raó per la qual no paga la pena insis­tir-hi. Però, més enllà de la nar­ració de la seva rica peripècia vital, la tra­jectòria de Noguera dóna peu a dues refle­xi­ons que la trans­cen­dei­xen.

En pri­mer lloc, l'espe­cial sig­ni­fi­cat del nota­riat a Cata­lu­nya, que, molt més enllà de l'auten­ti­cació d'actes i con­trac­tes que cons­ti­tu­eix el nucli dur de la seva funció, ha desen­vo­lu­pat aquí una funció sin­gu­lar. En efecte, el nota­riat català ha cobert històrica­ment, d'alguna manera, el buit dei­xat per un estat con­si­de­rat mol­tes vega­des tan sols com a rela­ti­va­ment propi. Així, la per­pe­tu­ació de les cases prin­ci­pals –les cases pai­rals– s'ha fet pos­si­ble durant segles, a les nota­ries cata­la­nes, mit­jançant capítols matri­mo­ni­als auto­rit­zats pel notari segons el cos­tum del país, i no per la con­cessió de mayo­raz­gos, tal com es feia a Cas­te­lla gràcies a la bene­volència d'un rei pro­per que con­ce­dia aquest bene­fici. I la reforma agrària del segle XVIII també s'ins­tru­mentà a les nota­ries del país, mit­jançant el recurs sis­temàtic a la rabassa morta pac­tada lliu­re­ment davant del notari i no impo­sada per dis­po­si­ci­ons legals de cap mena. Doncs bé, Rai­mon Noguera s'inse­reix en aquesta hono­ra­ble tra­dició del nota­riat català, que –anant més enllà de l'estricta docu­men­tació dels afers que arri­ben a les seves mans– s'invo­lu­cra de forma deci­siva en la reso­lució jurídica dels pro­ble­mes més vius de cada moment històric, així com en la ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació d'empre­ses d'interès gene­ral que, en un altre lloc, hau­rien estat pro­mo­gu­des, esta­bler­tes i sos­tin­gu­des pel poder públic. Tal vegada es podria con­cloure que els cata­lans s'ho han hagut de mun­tar sols mol­tes vega­des, i ho han fet sovint davant del notari.

I, final­ment, s'ha de des­ta­car la importància deci­siva que han tin­gut, durant el segle XX, per a la recu­pe­ració de la cul­tura cata­lana –que és tant com dir per a la refacció de la nació cata­lana– apor­ta­ci­ons com ara la de Rai­mon Noguera, una més entre tan­tes, que han fet pos­si­ble que avui –al començament del segle XXI– Cata­lu­nya formi part “modesta però dig­na­ment” –en parau­les de Ramon Trias Far­gas– del con­cert de les naci­ons. Noguera visqué la seva vida amb dis­creció i bon estil, amb un fons de rela­ti­visme escèptic i una punta d'iro­nia, més des­en­can­tada que amarga, que pro­jectà desin­hi­bida sobre per­so­nes i fets. Són els trets de caràcter que li mar­ca­ren la tra­dició de la qual venia, l'edu­cació que va rebre i l'ambi­ent que va viure. Fou, així, un patri­ota sense retòrica, un nou­cen­tista sense encar­ca­ra­ment, un jurista sense dog­mes i un ciu­tadà sense com­ple­xos. No és estrany que avui se'l recordi, tant pel que va fer com pel que era: un català que serví el seu país amb un tarannà tan civi­lit­zat com obert.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.