Trenta anys del 23-F

Fa uns dies que tot­hom parla del 23-F. És lògic, avui en fa trenta anys. Uns han mag­ni­fi­cat el fet, d'altres l'han mini­mit­zat i fins i tot ridi­cu­lit­zat, quan no l'han tit­llat de cop d'estat d'ope­reta. Hem vist docu­men­tals, pro­gra­mes espe­ci­als i hem pogut lle­gir anàlisis, refle­xi­ons i arti­cles en pro­fun­di­tat de tota mena. He que­dat parat, de com fins i tot alguns ter­tu­li­ans, polítics i càrrecs ins­ti­tu­ci­o­nals, que ales­ho­res por­ta­ven bol­quers, diuen que recor­den el 23-F, i el que encara em sorprèn més, és escol­tar d'aquesta gent, que a par­tir d'aquell moment, van pren­dre consciència democràtica. És com allò, que tot­hom diu que va ser de l'Assem­blea de Cata­lu­nya. Però el cert, real, tan­gi­ble és que, trenta anys després d'aquell 23-F, alguns tenim el con­ven­ci­ment que la cosa no va fra­cas­sar: només cal mirar com ha evo­lu­ci­o­nat la democràcia espa­nyola i l'estat plu­ri­na­ci­o­nal. Cal que faci llista?