No crec que hi hagi un perfil exacte de com ha de ser un futbolista del Barça. Potser tampoc no cal. Però si n'hi hagués algun no diferiria gaire de la manera que tenen els actuals integrants de la plantilla d'exercir la seva professió en aquest club. Crec que bàsicament tenen dues coses bones. Una, que en general tenen un comportament impecable sobre la gespa i que en la seva relació amb els aficionats i la premsa han pres bon exemple del seu entrenador, Pep Guardiola. I l'altra cosa bona és que cadascun és com és i així se solen mostrar en les seves compareixences, amb naturalitat: Xavi, convençut i clar en les seves opinions; Puyol, prudent i assenyat, Piqué, compromès i alegre; Pedro, tímid i discret; Messi, de poques paraules però fent-se escoltar; Valdés, esquerp i reivindicatiu; Iniesta, precís i moderat; Keita, generós i humil... És clar que el tòpic diu que, en la història del futbol i del Barça en particular, és molt més fàcil ser jugador blaugrana i estrella mediàtica quan els resultats acompanyen, com és el cas. Però és igualment cert que aquest període de bonança esportiva també s'ha fonamentat en els valors que transmeten l'entrenador i els seus jugadors. No s'explica una cosa sense l'altra, són indissociables.
Sempre hi ha, però, situacions que xeriquen, fins i tot en els millors moments. Vull parlar de tres casos recents: el de Piqué i la seva relació amb la cantant Shakira, el de Dani Alves i la negociació per la seva renovació i el de Jon Miquel Toral, que deixarà el cadet A del club per fitxar per l'Arsenal.
La relació ja reconeguda entre Gerard Piqué i Shakira ha posat el central barceloní sota la lupa de la sospita cada vegada que surt al camp a jugar un partit. Es pressuposa que una relació tan mediàtica només pot perjudicar el rendiment del jugador. Es pressuposa, també, que cada vegada que un davanter el supera o cada falta que ha de cometre per aturar-lo o cada relliscada o cada passada mal feta són atribuïbles a la distracció que suposa mantenir una relació sentimental amb una estrella mundial de l'espectacle. I així cada partit des d'en fa uns quants. Per mi, una injustícia. Per no dir alguna cosa més grossa. A mi no m'ha semblat que Piqué tingui el cap en un altre lloc quan juga a futbol. Al contrari. Sí que crec que el que li passa és que exerceix una de les professions més complicades, que és la de defensa del Barça, tant o més que la davanter. Ser defensa del Barça no té res a veure amb ser-ho de qualsevol altre equip. Mentre els d'altres clubs n'exerceixen envoltats de dobles pivots i de mitjos, els dels Barça viuen en permanent situació de risc i han d'afrontar més un contra un en un sol partit que la majoria de defenses en tota una temporada. El que és extraordinari és que els davanters rivals superin tan poques vegades centrals com Piqué, Puyol i Abidal. O sigui que, amb xicota o sense, Piqué continuarà sent superat en algun driblatge, perdrà alguna pilota i relliscarà més d'un cop. Però també penso que estarà més centrat en el futbol si té una parella formal, com sembla el cas, que no pas si no en té. En qualsevol cas, em preocuparia més el fet que, amb la progressió que ha fet com a futbolista en mans de Guardiola, es cregués que ja és imprescindible. Que tampoc no sembla el cas. Però, sobretot, que no perdi aquesta alegria tan natural i tan sana.
A Alves li passa una cosa semblant. És escrutat per milers d'ulls crítics cada vegada que s'equivoca. «Ui, aquest nomes pensa en els diners que demana per renovar», se sent quan falla. Per a Alves val tot el que he aplicat a Piqué com a defensa del Barça i, a més, la dificultat de fer de davanter al mateix temps. S'equivoca, és cert. Però, per mi, mentre faci partits com el de diumenge (els escrutadors devien concloure que contra l'Athletic no pensava gens en la renovació), en què va fer les dues passades dels gols, entre moltes altres coses desequilibradores (i unes quantes errades, òbviament), pot rumiar-se tant com vulgui la firma del nou contracte. Això sí, que el firmi. Vinga, home!
El nom de moda, el del cadet que s'ha compromès amb l'Arsenal. Evidentment, qualsevol jugador és lliure de voler jugar on més li vingui de gust (o on més diners li paguin). I a Toral li pot fer una il·lusió tremenda jugar a la Premier League, com sembla que diu la versió oficial que era la seva primera opció. Si és així, que li vagi molt bé. En tot cas, és el Barça el que s'ha de fer una pregunta: Té sentit formar jugadors que no tenen com a primeríssima prioritat ser futbolista del Barça? Jo entenc que un jugador del B pot plantejar-se més opcions de futur que arribar al primer equip. Però un cadet no n'hauria de tenir cap més.
