No me la puc treure del cap

Una tarda emboirada que vaig a veure mon pare al poble, al marxar em trobo el meu cosí Antoni pel carrer. Li pregunto, en aquest ordre, per la gorra i per la família. La família bé, dues filles com jo, però ell una a cada punta de món, la gran que ha estat vivint un temps a Califòrnia li ha dit fa poc que ja pensa en anglès. L'Antoni només em porta un any però té la feina de criar bastant més avançada: a la meva petita encara la banyo cada vespre, la pubilla aviat començarà a sortir a les nits –només de pensar-hi em costa dormir ja ara–, ell tot això ho ha superat.

La gorra. No l'hi havia vist mai. Indici de segona joventut, potser tan sols reflex de l'alleujament de qui ha deixat enrere la pressió de les imperioses obligacions domèstiques pròpies de la criança i es torna a dedicar una mica a ell mateix, amb un punt de presumpció que intenta debades combatre els estralls físics de l'edat. O bé tot és més senzill, no pas raons d'estètica sinó de comoditat: el cap a recer dels freds que et gelen la closca com un casquet polar. Això que ell conserva quasi tot el cabell, però em confessa que un cop t'acostumes a portar-la no en pots prescindir.

M'ha recordat el padrí Tonet, pare de les nostres mares (va tenir també dues nenes, genètica de sembradors de cugula, els vells garriguencs m'entendran l'expressió, avui dia no gaire políticament correcta). L'home sempre anava amb la gorra proletària, una mica de cantó. L'altre padrí meu, que no era pagès com ell sinó menestral, duia boina. Qüestió d'estatus, suposo, més que no d'estil. El meu cosí, però, s'ha comprat la seva gorra a Liverpool, a la botiga del museu dels Beatles, d'un model inspirat en una que de vegades lluïa John Lennon. Una peça fashion, doncs, amb missatge iconogràfic incorporat, un toc discret entre inconformista i bohemi: «You may say I'm a dreamer...» El padrí Tonet va ser també tota la vida un somiatruites. Idealista dins d'un ordre: treballant cada dia de sol a sol.

Informava fa poc el diari que enguany estan molt de moda gorres i barrets. Tot torna. Als temps dels nostres padrins, eren peces imprescindibles. En altres indrets, preceptives. Estic llegint Oriente, crònica d'un viatge en tren est enllà des de Vichy a Constantinoble, com encara l'anomenaven abans de la primera gran guerra, de Vicente Blasco Ibáñez, l'estiu de 1907. Hi explica l'aleshores ja famós novel·lista que tots els súbdits barons de l'imperi otomà estaven obligats a cobrir-se amb un fes, aquella mena de flamera de feltre granat amb llarga borla negra típica dels turcs. La prescripció indumentària femenina consistia en el vel. El valencià es mostra sorprès que aquelles mateixes dones pudoroses que ocultaven la cara com si els hi anés la virtut, no tenien en canvi miraments a aixecar-se la faldilla per damunt del genoll, encara que no estigués plovent, i ensenyar amb tota naturalitat «sus pantorrillas enormes, con medias a rayas, multicolores y chillonas, que, según dicen los comerciantes de aquí, proceden de Cataluña». Del Vallès al Bòsfor, per tant, constatació del prestigi d'una indústria tèxtil exportada en aquells anys arreu del planeta. El pròxim dia que el vegi, li demanaré a mon cosí que em deixi mirar l'etiqueta de la gorra, a veure si està feta a Terrassa o a la Xina popular.