La flor que Maragall féu bandera
Anoto cada hivern el dia en què floreixen els ametllers. Consta en la meva estadística que la desclosa anyal més primerenca de la flor blanca o un xic rosada dels nostres ametllers s'esdevingué el 16 de gener del 1997. La florida més tardana fou el 2006. Era l'11 de febrer.
És segur, doncs, que l'ametller que vetlla la tomba de Joan Maragall al cementiri de Sant Gervasi, a mig aire de la serra barcelonina, s'alça com bandera blanca cada segon diumenge de febrer. És la diada que des del 1924 aplega familiars i amics del poeta i periodista que el 1904 dedicà vuit versos memorables a l'arbre que anuncia amb alegria la pau i el bon temps.
El proppassat 13 de febrer vaig escoltar allí les noies de la coral Albada, que cantaren L'ametller maragallià musicat amb talent i sensibilitat per Josep Ollé, el jove compositor que les dirigia. La Festa de l'Ametller Florit era enguany una fita. Som en ple memorial dels cent cinquanta anys de la naixença de Maragall i els cent de la mort.
Més que mai convé recordar amb fermesa i convicció les paraules del primer gran poeta nacional. Ho recordà Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes, qui amb Pere Maragall i altres persones es dirigí als reunits, sota les branques tremoloses de l'arbre que l'hivern emblanqueix d'esperança “entre sol, núvols i vents”.
Ernest Hemingway, quan era a Catalunya com a corresponsal de guerra el 1938, també ho veia així en una crònica seva: les flors de l'ametller acolorien els tossals grisos abans que els avions trenquessin l'aire.
El periodista Lluís Capdevila, de qui ha sortit fa poc un llibre que ha curat Josep Maria Figueres, havia escrit un any abans, des del front: “Enmig de la batalla, enmig de la tempesta, la blanca i lírica resplendor de l'ametller florit”.
La capvuitada de la Festa de l'Ametller aquest diari donà una nova decebedora: Generalitat i Diputació de Girona no subvencionaran la campanya La sardana a l'escola. Maragall veia una bandera en l'arbre florent. No oblidem que també veia en la sardana l'anella on cap tota la pàtria d'un poble que avança donant-se les mans.
