La causa col·lectiva

Hi ha partits que es guanyen amb l'orgull. Estigui ferit o no. Amb baixes de jugadors de primeríssima línia mundial suplertes amb jugadors sota sospita pel sol fet que no han estat també candidats a la Pilota d'Or. I suplertes, per tant, amb amor propi col·lectiu. La gent de poca fe en aquest Barça que la mereix tota diran ara que si sempre s'hagués de jugar amb l'onze inicial d'ahir difícilment es guanyarien títols. Però la realitat no és el que pensen ells, sinó una altra: els onze millors no guanyarien títols si els altres no juguessin (i guanyessin) partits com el d'ahir a Mallorca.

Hi ha partits que es guanyen també amb intel·ligència. Amb una bona lectura del partit i amb un exercici de concentració i de solidesa. I amb un, dos o tres cops d'efectivitat, en lloc del devessall d'art futbolístic habitual. Hi ha partits que tampoc no demanen una exhibició per convertir nous fidels a la causa. N'hi ha prou amb el pragmatisme suficient per fer el que convé i, de passada, no alimentar la falta de fe dels que dubten. I hi ha partits que, com quasi sempre, es guanyen amb Messi. Però també amb una aturada de Pinto. I amb l'abnegació de Maxwell. I amb l'atreviment d'Adriano. I amb una passada de cullera de Keita. I, és clar, amb el braçalet de capità d'Iniesta. L'equip es va assemblar ahir molt a ell, a la seva manera de ser: sense fer soroll, va ser devastador. Com si el Mallorca li hagués cantat Killing me softly. Doncs així, sense estridències l'equip dirigit ahir pel manxec amb la col·laboració de Busquets, va obtenir una victòria inqüestionable a l'antic Son Moix.

Normalment el Barça comença els partits amb la pilota enganxada als peus. Ahir ho va haver de fer passant primer per una fase de cosa a cos. Michael Laudrup va fer un plantejament atrevit. El Mallorca pressionava dins el camp del Barça i mantenia la defensa força avançada. Té un mig del camp ben dotat per jugar la pilota i prou agressiu per dificultar el joc de construcció dels blaugrana. Per obligar el Mallorca a recular les línies i canviar de pla, el Barça havia d'apropiar-se de la pilota i monopolitzar-la, o bé l'havia d'amenaçar amb bones passades en profunditat que trenquessin la defensa i deixessin els seus davanters amb avantatge davant Aouate. Totes dues coses li van costar de fer. Ni tenia el domini ni tampoc profunditat. Les castanyes del partit es coïen en la lluita al mig del camp, ja que a cap de les dues àrees passava res rellevant. I quan es tracta de lluita, Keita és una benedicció. El malià va liderar les necessitats de l'equip mentre la possessió de la pilota va estar en discussió. Per galons, els altres dos líders eren Iniesta, pel braçalet i per l'absència de Xavi, i, és clar, Messi. Una combinació seva va ser l'únic fet rellevant a les dues àrees, però, estranyament, l'argentí va enviar la pilota massa alta. El partit no era el que volia el Barça, però tampoc hi havia descontrol, que és el que no vol mai Guardiola. De tota manera, com menys es jugués a prop dels dos porters, més afavoria el Barça. Perquè amb l'arsenal que té a davant, no li calen tantes ocasions com als altres equips. La relació entre joc i gols sol ser més desproporcionada quan la producció futbolística dels blaugrana és desmesurada. Quan és més minimalista en el joc, també sol ser més concret de cara a la porteria. I així va ser. En la segona ocasió clara va arribar el 0-1. Keita es va inventar una passada de cullera dins l'àrea i Messi va jugar amb el rebot de la pilota a la gespa per enganyar Aouate i batre'l per sobre. Laudrup i Guardiola, des de les seves banquetes, potser van evocar aquell gol meravellós de vaselina de Romario al Sadar amb passada de cullera del danès. Dos gols diferents, però relacionats, encara que només sigui pel sentit estètic del joc.

El 0-1 va ser decisiu. El 0-2 podia haver arribat abans de la mitja part. I al segon temps el Barça sí que va sortir al camp amb la pilota cosida als peus. A la mitja part s'havia proposat aconseguir el que no havia fet en la primera part. I el Mallorca, en el dilema d'anar de seguida a empatar o vigilar de no rebre el segon, va començar abrigat a darrere però va encaixar el segon en un contraatac la primera vegada que havia sortit cap a l'àrea de Pinto. Punt final. Almenys pel que fa al signe del partit. Pedro encara va tenir temps per fer un gol magnífic amb una folha seca des de fora l'àrea. I Bojan i Afellay van tenir uns minuts per agafar l'aire de l'equip per quan se'ls necessiti. I Montoya per tastar el primer equip. Ja se sap que la causa del Barça de Guardiola o és col·lectiva o no serà. Serà.