El contuberni dels Goya

Els dia­ris de Madrid, que són els que deter­mi­nen la veri­tat, ho van enten­dre de seguida, això del Pa negre i el gra­pat de Goya. Tot ple­gat va ser una cons­pi­ració. En aquest cas, com que no feia al cas pen­sar en jueus i maçons, la cons­pi­ració va ser cata­la­no­gai, que també fa goig, encara que li man­qui tra­dició literària i política. És clar que algú, amb una mica d'ima­gi­nació, podia haver fet l'equi­valència. Els cata­lans deuen ser una mena de jueus de segona i els maçons pro­ba­ble­ment serien homo­se­xu­als de la secreta.

I és que a Madrid –al Tea­tre Reial–, al rovell de l'ou del poder, de la cul­tura, de les finan­ces, de les influències, de l'ami­guisme, del pelo­tazo, es premiï amb insistència tos­suda una obra cata­lana –escrita en català, fil­mada en català, par­lada en català– resulta una aber­ració, una ano­ma­lia inex­pli­ca­ble, que només un con­tu­berni des­ca­rat i malèvol pot jus­ti­fi­car. A la capi­tal del vell imperi tenen ple­na­ment assu­mit que allò que es fa en català, si és que s'hi fa alguna cosa, és xer­ra­meca banal, folk­lore de bar­raca de fira, entre­te­ni­ment pagesívol per a mun­ta­nyencs per­duts a les valls dels Piri­neus. O enyo­ra­ment malaltís d'èpoques de l'anti­gor. De fet, són molts anys de repe­tir la mateixa lliçó. Quan l'amic Ful­gen­cio Miñano Ros era direc­tor de Los Sitios –el diari del Movi­mi­ento de la Girona de post­guerra– li vaig pre­gun­tar si podia publi­car algun text en català. Em va res­pon­dre que sí, men­tre fos de Ver­da­guer o de Mara­gall.

Ara mateix, fulle­geu les pàgines de cul­tura dels grans dia­ris que es fan a Madrid. Mai no hi tro­ba­reu cap referència a un lli­bre, una peça tea­tral, un serial tele­vi­siu en català, si no és als suple­ments regi­o­nals, els que no arri­ben ni poden arri­bar als lec­tors de la resta del país. Pot­ser és que temen que es con­ta­mi­nin, que els tron­to­llin les cre­en­ces, si arri­ben a saber que es pot pen­sar en una altra llen­gua que l'ofi­ci­al­ment ofi­cial de l'Estat.

A les tele­vi­si­ons de les Espa­nyes, públi­ques o pri­va­des –que això no té importància quan par­lem de pro­te­gir la fe pàtria en la uni­tat cul­tu­ral–, fan uns sor­pre­nents equi­li­bris quan repas­sen la premsa per con­tras­tar opi­ni­ons i trac­ta­ment infor­ma­tiu. Seguei­xen aquell prin­cipi periodístic que dóna pri­o­ri­tat a les coses pròximes: tots els dia­ris de la capi­tal i un o dos dia­ris de Bar­ce­lona –els que es fan en cas­tellà, natu­ral­ment– ama­nits, això sí, amb alguna publi­cació digi­tal, la pro­xi­mi­tat de la qual –ideològica o geogràfica– no se'm fa apa­rent. La premsa en català no exis­teix. Ni l'Avui, ni El Punt, ni l'Ara, tenen cap opció per sor­tir-hi. La seva opinió, el seu cri­teri periodístic no té cap interès. D'això, a Madrid, en diuen nin­gu­near, que és una paraula difícil de tra­duir perquè el ‘menys­te­nir' català no vol pas dir ‘tenir per res', sinó ‘tenir per menys'. Ells no ens tenen per menys, no ens tenen per res. Com que vol­drien que no existíssim, no ente­nen que puguem ser reals i, per tant, no exis­tim.