«Esmòrting»

Sóc una per­sona que pateix enveja lingüística. Ara vosal­tres em direu, coi, i què és la enveja lingüística? No ho he con­sul­tat pas a cap expert, més que res perquè no sabria pas a quin tipus d'espe­ci­a­lista diri­gir-me si volgués expo­sar el meu mal. Hau­ria de dema­nar hora a un filòleg? A un soci­o­lingüista? Esti­rar-me en el divan d'un psi­quia­tre? Davant del dubte, com sem­pre em passa, faig cas de la meva intuïció, que em defi­neix l'enveja lingüística com un mal estès espe­ci­al­ment entre sec­tors de població de llen­gua feble. No em refe­reixo pas a indi­vi­dus amb una debi­li­tat fisiològica o expres­siva del múscul bucal. Vull dir una fla­quesa de l'idi­oma propi.

Par­tint d'aquesta defi­nició, l'enveja lingüística es mani­festa pel males­tar emo­ci­o­nal que pro­voca la per­cepció sub­jec­tiva que les pres­ta­ci­ons d'altres idi­o­mes són supe­ri­ors a la del propi. Exem­ple pràctic: l'anglès i jo. Tinc enveja lingüística de l'anglès. Era una sen­sació lar­vada que se m'ha mani­fes­tat com una but­llofa en des­co­brir una nova defi­nició que s'han inven­tat en una comu­ni­tat lingüística que té una tirada des­bo­cada a la gene­ració de neo­lo­gis­mes. El mot és smor­ting.

Esmòrting (per­me­teu-me con­ver­tir el neo­lo­gisme en un man­lleu adap­tat a la llen­gua de Fabra i de la con­se­llera Fernández Bozal) és el con­cepte resul­tant de con­traure, per davant, smoking (fumar) i per dar­rere, flir­ting (flir­te­jar, lli­gar). El con­cepte ha sor­git arran de la pro­hi­bició crei­xent de fumar en bars, ofi­ci­nes i edi­fi­cis públics. Això ha gene­rat un nou àmbit de rela­ci­ons huma­nes a les por­tes dels esta­bli­ments men­ci­o­nats, on la gent fa conei­xença i llança l'ham entre pipada i pipada.

No em direu pas que no us fa enveja, aquesta capa­ci­tat de reacció lingüística a la nove­tat. Podríem citar cen­te­nars de mots que s'han gene­rat (espe­ci­al­ment en l'àmbit de les noves tec­no­lo­gies i cos­tums soci­als) per defi­nir nous con­cep­tes a par­tir de parau­les pre­e­xis­tents.

En català no tenim tanta tirada a gene­rar nous voca­bles. Però no crec pas que sigui una man­cança del nos­tre idi­oma sinó d'una falta de con­fiança en les nos­tres pos­si­bi­li­tats. Si, ja ho sé, no dis­po­sem del magnífic sufix -ing, aquesta vareta màgica del gerundi anglès que fa tan modern que fins i tot a Bar­ce­lona l'han apli­cat al ser­vei de bici­cle­tes públi­ques en una hibri­dació que demos­tra una falta total i abso­luta d'ima­gi­nació i de recur­sos en la llen­gua pròpia, supo­sant que la llen­gua pròpia de Bar­ce­lona sigui el català.

No tenim un gerundi tan atrac­tiu però podríem pro­var alter­na­ti­ves. Uns quants exem­ples? L'actu­ació del govern Mas podria gene­rar un con­cepte com ara reta­llança, dit d'aquell sis­tema de gestió pública basat en la dis­mi­nució sis­temàtica de des­pe­ses. Un altre? Tri­par­tir, o par­tir-se un govern en tres talls. Cai­xar-se: lamen­tar la fi de les cai­xes d'estal­vis. Més? Sobi­ra­no­misme, per defi­nir aquells inde­pen­den­tis­tes de boca que no tenen la més mínima intenció de superar l'auto­no­misme. Podria con­ti­nuar posant exem­ples, però després hau­ria de can­viar l'arti­cle perquè veu­ria que amb l'anglès no hi ha motius d'enveja.