Tot s'hi val (o gairebé)

Com pot ser que s'enterri una sar­dina per aca­bar el car­na­val, si pre­ci­sa­ment comença l'època de les bones sar­di­nes i l'època (catòlica) de la pro­hi­bició de men­jar carn? Quin sen­tit té enter­rar un peix l'últim dia de car­nes­tol­tes? Sem­pre m'ha sem­blat que alguna cosa gri­nyo­lava, s'inter­pre­tava mala­ment.

A l'anti­gui­tat i en començar la qua­resma (ho lle­geixo a Sieur Car­na­val, Dame Carême, de Claude Villon) hi havia el cos­tum religiós, a tot Europa, d'enter­rar un cos­te­llam sen­cer de porc desos­sat (que en francès en deien sar­dine per la seva forma d'espina de peix), sim­bo­lit­zant la pro­hi­bició de men­jar carn durant la qua­resma, que començava l'endemà del car­na­val. El filòleg Joan Coro­mi­nas, auto­ri­tat lingüística que ningú (em penso) posa en dubte, diu que a la vall de Cam­pro­don s'ano­mena sar­dina una planta que té les fulles sem­blants a una espina de peix, i així ho recull també la ter­cera entrada de la paraula sar­dina del Dic­ci­o­nari català-valencià-balear de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans.

El car­na­val és temps de lli­ber­tats, de fer el que nor­mal­ment està pro­hi­bit, i això d'enter­rar la sar­dina també té carac­terísti­ques d'irre­verència, de rela­xa­ment i de can­vis de rol. La frase pre­senta con­no­ta­ci­ons ero­ti­co­festívoles, perquè sar­dina també és una de les deno­mi­na­ci­ons d'això que vostè ara pensa. És car­na­val, tot s'hi val.