Els coptes

Per a un musulmà de raça, la religió va al davant de tot. Com a l'Iran. A veure si a les vore­res de la Medi­terrània ens surt un islam ateu. Pel poc o molt que en sé, és impos­si­ble.

En aquest bati­bull, que ningú no m'explica bé, i tor­nant a Egipte, no ens par­len dels cop­tes. La cris­ti­an­dat més antiga de la història, vull dir el pri­mer país cristià al ple.

Allà a Xipre, on sant Pau havia anat a raure amb sant Ber­nabè, els feia colla un minyo­net que es va espan­tar per les mun­ta­nyes del Tau­rus, a la Tur­quia d'avui. Dei­xant aquell parell va reca­lar a Egipte, on els cris­ti­ans el vene­ren en una cate­dral papal ano­me­nada Mar­cu­seia.

Sense els cris­ti­ans egip­cis dels pri­mers segles, l'Església tin­dria una altra feso­mia. Sant Ata­nasi, sant Ciril d'Ale­xan­dria o Orígenes són pilars cris­ti­ans que encara valen. I només dic aquests tres perquè vull estal­viar-vos la tira­llonga. Els ale­xan­drins galle­ja­ven als con­ci­lis.

Endemés hi havia els mon­jos. Si mal no recordo, a la Nítria, a ple desert del nord, arri­ba­ren a ser setanta mil. Cap als fon­dals dels desert, a mig­dia, els mones­tirs hi eren a cor­rua feta. Cada mones­tir tenia la seva regla pròpia. Hi rebien gent, els mon­jos eren els pares espi­ri­tu­als de la gent. Els cape­llans, casats, eren massa pro­pers.

Ultra els mones­tirs hi hagué els ere­mi­tes soli­ta­ris, ficats com cucs en qual­se­vol forat del desert.

Egipte fou el mes­tre dels mon­jos de casa. Però ací foren més per les mor­ti­fi­ca­ci­ons ascètiques, men­tre els del desert d'allà s'engar­ris­ten a místi­ques algun cop massa escal­fa­des per la xar­dor del sol.

I vingué l'islam. Mahoma, impla­ca­ble amb els pagans, tenia el juda­isme i el cris­ti­a­nisme com si fos­sin el nos­tre Vell Tes­ta­ment. Els accep­tava a canvi de pagar un tri­but. Omar, el ter­cer califa, va res­pec­tar-los àdhuc en la parla copta, fins que, en una d'aque­lles aba­lançades que sovin­te­gen en la història de cop­tes i musul­mans, els cop­tes par­la­ren àrab.

Avui dia, Egipte té una gran mino­ria de cris­ti­ans. Els del Caire solen ser benes­tants de molta pela, a Baia­deia són la pobris­sa­lla més pobre del país.

I ves que el diari ni en parla.