Fer veure

He lle­git fa poc en una entre­vista que sota la gran pro­li­fe­ració de pla­ta­for­mes que per­me­ten la comu­ni­cació entre les per­so­nes (es cita­ven, és clar, el Face­book i el Twit­ter) es dóna la para­doxa que no hi ha res a dir. Res d'importància, s'entén. Com en qual­se­vol afir­mació rotunda, ens obli­dem dels mati­sos. No és en abso­lut certa i no és una men­tida radi­cal. És a dir, que hi ha gent que es veu que té la sort de fer ser­vir aquests meca­nis­mes per poder trans­me­tre notícies impor­tants o sen­ti­ments molt nobles. I també hi ha gent, molta, que exhi­beix en públic la històrica tendència de l'ésser humà cap a l'avor­ri­ment. N'hi ha que hi diuen mol­tes coses i que fan un retrat molt deta­llat i a la menuda de tota la seva vida, n'hi ha que hi dei­xen anar sentències que no són seves però que les assu­mei­xen com a pròpies, n'hi ha que sim­ple­ment s'expo­sen per tal de ser vis­tos i n'hi ha que s'hi con­nec­ten amb l'espe­rança de com­pro­var que aquest no és un món de soli­ta­ris sinó de soli­ta­ris més o menys con­nec­tats.

No penso fer ni un panegíric (que seria tan bar­roer i reduc­ci­o­nista com la crítica) ni tam­poc m'apunto a les recents dia­tri­bes ecle­si­als con­tra el món 2.0, en el sen­tit que és un mitjà fred que no trans­met cali­desa humana. Però sí que sóc capaç d'estar d'acord amb el per­so­natge del començament, de qui no recordo el nom. Tot i l'exa­ge­ració, és cert que no hi ha res a dir. Res que tin­gui una importància cab­dal, res que pugui fer can­viar el rumb del món, res que ens per­meti una nova per­cepció de la rea­li­tat. No nego que les xar­xes soci­als han tin­gut (i tenen) el seu paper en deter­mi­na­des revol­tes, però ser un alta­veu no implica que es cridi res que vagi més enllà d'una con­signa o una cita. Quan dic que no hi ha res a dir, em refe­reixo a res de trans­cen­dent més enllà de l'epi­der­mis. No m'esquinço cap ves­ti­dura. Pot­ser el secret és que estem molt més interes­sats a saber on esmor­zen els altres i amb qui ho fan que no pas a ende­vi­nar què pen­sen quan no escri­uen mis­sat­ges. L'hor­ror al buit, al no-res, a la mort, ens aboca irre­mis­si­ble­ment a fer veure que estem vius i en línia.