La Catalunya espanyola existeix
Tant l'enquesta feta pública fa poc més d'una setmana pels investigadors d'ESADE, amb el suport de la Fundació Carulla, com els resultats del darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió remarcaven l'assentament de l'opció independentista a Catalunya (amb dades força distants, això sí: 45% i 24,5%). Com que els partidaris de la independència superen ja amb escreix els votants dels partits independentistes, això significa que aquest sentiment s'escampa transversalment, tant si és un 20, com un 30 o un 40.
Però el que menys s'ha comentat d'aquestes enquestes és l'evidència definitiva del canvi generacional pel que fa a l'afiliació sentimental nacional dels catalans. Per exemple, s'accentua moltíssim el fet que les zones rurals tenen més consciència nacional catalana que no pas les urbanes. Però això no és tot, per primer cop aquests darrers anys, ens trobem davant un fenomen relativament nou. Diem relativament perquè fins ara no era significatiu a nivell quantitatiu. Es tracta de l'augment de ciutadans que se senten únicament espanyols o més espanyols que no pas catalans.
Cal tenir-ho molt en compte: el país unit somiat als anys vuitanta i noranta sembla que no s'ha fet, que no ha cristal·litzat. Una part de la generació nova ha accentuat el perfil independentista, però una altra, no ens en podem desentendre, ha fet claríssimament la tria per Espanya. D'aquí que, curiosament, és ara, amb l'escola en català, etc., etc., quan es troben més mostres de desafecció sentimental, més protestes pel tracte “discriminatori” que reben els castellanoparlants, etc. Ha disminuït la comprensió que van mostrar els seus pares i avis als vuitanta, fills de debò de l'emigració. Van entendre que calia una discriminació positiva cap al català, van entendre que potenciant el català es potenciava també el dret que tenien inalienablement els seus fills a la cultura del país. I que això els demanava un mínim sacrifici (que, en general, es va fer sense ressentiment i sense problemes) durant un temps. Aquest temps s'ha allargat perquè ha fallat la baula de la cadena més previsible: la implicació de l'estat, que mai no ha assumit plenament el fet plurinacional. I ara, pel que sembla, ja no és època per demanar solidaritats col·lectives ni sacrificis. O sigui, que el que s'acosta és més o menys clar: els uns a una banda i els altres a l'altra. És una llàstima, però cal treballar amb aquesta realitat.
