Excepcional i temporal

Ni que fos una predicció de Murphy quan diu que tot allò que és susceptible d'empitjorar empitjorarà, aquesta setmana han empitjorat notablement les expectatives econòmiques del nostra país. De fet, ja sospitàvem que aquest any seria molt pitjor que el passat, però fets recents aporten encara més dramatisme a la situació.

Potser el que sorprèn més és que en aquestes situacions el govern espanyol actuï més per reacció defensiva que per acció transformadora. I quan tenim problemes estructurals, fer reformes excepcionals però temporals no sempre és el més assenyat. Fa ja massa temps que anem perduts per ressituar-nos com a país real en el món real, i viure permanentment en un estat inconsistent ens fa tremendament febles i a l'atzar de qualsevol petita o gran tempesta.

Les vint mesures econòmiques que el ministre d'indústria espanyol, Miguel Sebastián, va proposar i el Consell de Ministres va aprovar divendres passat demostren fins a quin punt les improvisacions són clamoroses en la governació diària espanyola. Resulta que ara tenim un problema amb l'alça del preu del petroli per les revoltes d'alguns països àrabs i per la cobdícia dels especuladors, i aquesta situació és la que ha fet reaccionar el ministre proposant un seguit de mesures, sense tenir-les ben estudiades ni consensuades amb les altres administracions, que n'hauran de pagar els costos. Però el que em resulta més alarmant és el relat que acompanya tota aquesta acció. El ministre ja ha complert tres quartes parts del seu mandat i ara, de cop, actua perquè la dependència dels hidrocarburs espanyola és del 84%. És a dir, importem el 84% de l'energia primària. I per justificar el canvi d'enllumenat públic ens informa que Espanya és el país més ineficient, del nostre entorn, prop de 120 kWh l'any, mentre que Irlanda i Itàlia no arriben a 40 kWh l'any. I per més escarni, tenim darrere nostre molts països nòrdics amb moltes menys hores de claror de la que tenim nosaltres.

Amb aquestes dades, que segur que coneixia perfectament el ministre, i amb la situació econòmica de dèficits escandalosos i insuportables, un responsable polític sembla que ja fa molt de temps que hauria d'haver pres mesures correctores per tal d'evitar l'extremada dependència energètica i la malversació. I resulta que ara ho fa, i ho fa per un impuls, i a més diu que serà excepcional i temporal.

Mentre tinguem aquest mix energètic s'hauria de ser molt més exigent en l'estalvi i en l'eficiència. Pot ser que una vegada s'estabilitzin políticament aquestes nacions, el preu del petroli torni a situar-se als 90 dòlars, que és el que espera el govern, però el creixement econòmic i per tant de consum energètic, dels països emergents, i l'estancament de la producció apunta un futur on els hidrocarburs seran molt més cars, motiu pel qual qualsevol govern prudent ha de prendre mesures encaminades a reduir el màxim la dependència i a implementar l'estalvi i l'eficiència energètica. Dir-nos ara que aquestes mesures són excepcionals i temporals no ens deixa gens tranquils.

I com a efecte col·lateral a aquest increment de l'energia, emergeix la inflació, i el BCE, que té com a principal objectiu controlar-la, ja ha fet saber que podria apujar el tipus d'interès. De la mateixa manera que quan nosaltres creixíem espectacularment pel boom de la construcció, el BCE mantenia interessos baixos perquè les principals economies estaven en recessió, i això ens va fer endeutar encara més, ara estem molt endeutats i l'increment dels interessos ens perjudicarà la recuperació, i és que ser els diferents sempre té els seus costos.