Aquells ulls tan seus

Mentre al Kodak Theatre de Los Angeles les estrelles més fulgurants de Hollywood lluïen plegades en la cita anual dels Oscar, la llum trista dels ulls tristos d'Amparo Muñoz s'apagava definitivament. Hi ha persones que quan estan davant d'una càmera transmeten una llum, un magnetisme especials. No és només bellesa, és un do. Mentre seguíem la cerimònia i ens rendíem a la llum especial de Kate Blanchett, Halle Berry, Gwyneth Paltrow, Anne Hattaway i també la de Hugh Jackman i la que manté Kirk Douglas als 94 anys, alguns no sabíem encara que Amparo Muñoz ens estava deixant un buit dins nostre i que aquesta vegada seria definitiu. Era una dona especial. Qualificar-la d'actriu és incomplet. Com també model. Amparo Muñoz tenia el do del magnetisme i també tenia la bellesa de les dones més belles del món. El 1974 va ser proclamada Miss Univers i això la va llançar a la fama. En aquells temps d'una televisió i només dues cadenes, de poques revistes i comptades figures, ella va ser una revelació. Si més no, per a un nen de quasi onze anys, que, com qualsevol nen d'onze anys, no s'enamora de cap nena d'onze anys (més que res, perquè les nenes d'onze anys no s'enamoren dels marrecs d'onze anys), sinó de la dona més bella del món. I, és clar, un nen d'onze anys del 1974 s'havia d'enamorar irremissiblement d'Amparo Muñoz, com la resta de nens d'onze anys fins a noranta. Amb Amparo Muñoz i els nus de pel·lícula tan dolorosos per a la seva dignitat també vam descobrir com era el cos d'una dona i amb ella vam entrar en l'univers del desig. I un dia, ja més madurs i enamorats d'ella per sempre, vam descobrir en la profunditat dels seus ulls una tristesa encara més profunda. I vam seguir amb dolor al cor la seva vida desgraciada i vam voler veure-la ressorgir i somriure per fi, com quan va fer un magnífic paper a Familia, de Fernando León. Però no. Els ulls tristos del personatge eren els seus. Els que es van tancar fa una setmana. Qui sap si, per fi, alleujats. Descansi en pau.