Cal abocar-se a l'exterior

En contra del que diuen els rètols de les finestres als vagons de la Renfe, no és perillós abocar-se a l'exterior. Ans al contrari, necessitem sortir, projectar-nos i intercanviar idees, mercaderies i capitals amb la resta del món. I, a més a més, situar-nos a fora a fi de fer un pas enrere i veure'ns nosaltres mateixos amb la necessària perspectiva o amb els ulls dels altres. Així, per exemple, podrem intuir si passarem les proves d'aptitud que ens esperen aquest mes. Primer, el rating de l'agència de qualificació Moody, que farà pública l'avaluació de l'economia espanyola. I, paral·lelament, la trobada dels països de la zona euro que, convocats per Merkel i Sarkozy, haurien d'aprovar un fons de rescat encara més gran a favor dels països en dificultats, a canvi de l'adopció per part d'ells de les mesures disciplinàries exigides per l'eix Berlín-París. El moment és crític, perquè a part del ministre bavarès Schäule, també el seu col·lega de finances holandès De Jager, pensa que el govern Zapatero no actua amb la necessària diligència i que l'economia espanyola presenta de moment dos grans obstacles aparentment insalvables: la taxa d'atur dels joves i la pèrdua aparentment irreparable de competitivitat.

A nivell anecdòtic també hi ha qüestions que, de fora estant, es veuen de manera diferent. Se'n recorden que, en data recent, comentàvem l'anunci de l'empresa de casinos de jocs Las Vegas Sands del seu propòsit d'instal·lar-se a Espanya? Doncs bé, als EUA del que es parla és de la investigació de la qual és objecte aquesta empresa en virtut de la llei d'activitats de corrupció a l'estranger que prohibeix el suborn als governants d'altres països. Just quan aquí era tema de conversa la Sands va rebre una citació de la SEC, l'equivalent nord-americana de la nostra CNMV, almenys en teoria, perquè a l'hora de la veritat, la d'aquí no s'ha dedicat mai a empaperar amb energia els infractors locals. Val a dir que és ben inoportú que tot això hagi coincidit amb el projecte de desembarcar entre nosaltres. També ho és per al congressista Gingrich, que es postula per a presidenciable dels republicans i que té com a principal donant de fons Sheldon Adelson, el president de Sands, un ultradretà que l'any passat va aportar 12,9 milions de dòlars, més de 3,2 milions en vols d'avions privats. Naturalment, el generós empresari (entre els 10 primers més rics dels EUA i els 70 primers del Forbes) assegura que les donacions eren personalment seves i no de la companyia. Tanmateix, en el cas de Macau, el que s'investiga és el presumpte suborn, no individual sinó corporatiu, d'autoritats i l'eventual pressió als bancs xinesos amb els quals treballa l'empresa amb l'amenaça de retirar el negoci si no exercien la seva influència. Mala peça al teler!

Des de l'oceà Índic també hi ha algunes apreciacions que fan un contrast. Per exemple, que quan els pirates de Somàlia van segrestar un vaixell sud-coreà, les forces especials d'aquell país van fer un abordatge i els van rescatar. Cosa que no podem dir d'altres. O que quan el segrestat era un petrolier de bandera xinesa, els tripulants es van refugiar a la sala de màquines i al pont de comandament i van demanar auxili a la fragata Melbourne de la marina australiana.

De totes maneres, el fet més espectacular va passar fa pocs dies, ben a prop d'aquí, en plena revolta líbia. Mentre altres, diguem-ne potències, analitzaven la situació i els seus ciutadans fugien en mitjans de transports d'empreses privades, la Xina s'hi va presentar amb un vaixell de guerra i es va emportar els 3.200 compatriotes que treballaven al sector del petroli. Que, per cert, és una xifra significativa de la penetració del seu país, igual com els 8.000 que consten a Algèria. Finalment, també sobta una mica que des d'aquí es parli de condemna total de la dictadura terrorista i sanguinària de Gaddafi i que, mentrestant, els negocis segueixin funcionament en termes de bussines as usual. La congelació de fons situats a l'estranger s'aplica a la família del dictador, però no (sàvia distinció aristotèlica) a les empreses domiciliades a fora encara que siguin propietat del clan. A Itàlia, per exemple, continua les normals activitats la Banca UBAE (67,5% de Líbia, 10,8% d'Unicredit –primer banc d'Itàlia– i 5,4% d'ENI, la petroliera estatal italiana. És cert que els italians ja negocien amb els rebels, però els lligams són tan estrets que el governador del Banc Central de Líbia és vicepresident d'Unicredit, el més gran banc privat d'Itàlia. Al 1911, la Banca di Roma va finançar l'expulsió dels otomans i Itàlia els va substituir com a potència colonial fins al 1943. Al 2007, Gaddafi va comprar la Banca di Roma. En resum, sovint la cosa vista de fora i amb una ullera ja no és el que era.