El record de Rahola ens increpa
Demà farà 72 anys que fou afusellat a Girona l'erudit Carles Rahola. Explica Narcís-Jordi Aragó en un treball del 1987 que aquell intel·lectual fou condemnat a mort per tres articles. Eren textos patriòtics i pacifistes.
Rahola col·laborava a L'Autonomista, diari d'esquerra catalana moderada, tal com el definí el professor Lluís Costa. Escrivia quan plegava de la feina d'oficial de la Diputació gironina. Allí fou detingut pels vencedors de la guerra. No havia fugit cap a França. Tenia la consciència tranquil·la de no haver comès cap acte violent.
Ell i el periodista manresà Josep Maria Planes, també víctima d'uns comentaris publicats a La Publicitat i El Be Negre, foren oblidats per uns i altres durant anys. Tots dos eren republicans, liberals, catalanistes. Rahola, de 57 anys, fou abatut a trets pels feixistes contra un mur del cementiri gironí. Planes, de 28 anys, fou abatut a trets pels anarquistes a l'Arrabassada barcelonina.
Altres periodistes demòcrates, com els joves Ramon Esquerra i Jordi Folch i Camarasa, foren exterminats sense deixar rastre en el front de l'Ebre. Eren carn de canó que assegurava la fugida, entre d'altres, de gent de la seva lleva que gràcies a les influències restaven lluny de les trinxeres.
Rahola, únic deixeble del Maragall periodista, identificava al seu mestre com un Émile Zola català per la defensa que féu del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. Ni Rahola ni Planes tingueren un Zola o un Maragall que els defensés quan els arribà l'hora. Ni una majoria social que reivindiqués la seva innocència. Joan Maragall en l'article La ciutat del perdó ja havia increpat la burgesia per les covardies del 1909: tant per la manca de coratge quan calia evitar malvestats, com per no haver impedit l'escarment mortal contra un innocent.
Cal recuperar la memòria d'aquestes morts que la mala consciència esborrà del relat històric d'una i altra banda. Demà podem recordar, si més no, Carles Rahola, exemple d'integritat republicana, víctima de la crueltat d'uns i de la mesquinesa d'altres. El seu cas exhorta a aturar totes les violències: les revolucionàries i les judicials.
