Contra l'apoltronament
Un dels mals del periodisme és l'apoltronament. El fax abans, el correu electrònic d'uns anys ençà, i últimament les xarxes socials d'internet fan que la informació circuli amb gran facilitat i permeten que alguns s'escudin en el copia i enganxa com a succedani de periodisme. Professionals que no aixequen el cul de la cadira i si ho fan és per anar a cobrir convocatòries de premsa previsibles en què fer una pregunta ja és un atreviment.
Alguns companys han justificat tal degradació culpant els caps de premsa. D'altres fan una lectura més elaborada sobre la dictadura de les empreses de comunicació.
Són arguments que funcionen i ens ajuden a presentar-nos, els periodistes, com a víctimes més del sistema. Ens serveix per espolsar-nos qualsevol responsabilitat. És una actitud covarda. I probablement falsa. El periodista Rafel Nadal escriu al seu llibre Els mandarins que mai no ha patit censura, que sempre ha pogut treballar amb llibertat. La gent que no és de l'ofici no es creu que hi ha més autocensura que censura. Nadal reprodueix, com a única excepció, una entrevista a Javier de la Rosa que El País mai no va arribar a publicar.
Els periodistes estem massa pendents dels debats sobre el futur del paper, la irrupció de l'Ipad i altres tablets o la convergència de plataformes. Posem massa l'accent en el com i gens en el què. Què fem per donar sentit al periodisme?
Dilluns farà deu anys que ens va deixar Ramon Barnils, un referent per a tota una generació de periodistes d'aquest país. El Grup de Periodistes Barnils convoca una copa el dia 17 per recordar aquest home lúcid i valent, i ha obert la pàgina facebook.com/Barnils. Ahir vaig treure el cap al Palau Robert a l'austera exposició dedicada a Josep M. Huertas Claveria, periodista que va morir la setmana passada va fer quatre anys. Barnils era al periodisme d'investigació –n'hi ha un altre?, es preguntava ell– allò que Huertas Claveria era al periodisme social i als moviments socials. Essent molt diferents, ambdós compartien valors com la passió, el compromís i l'honradesa. Ambdós aixecaven el cul de la cadira i sortien al carrer.
