La memòria i les imatges
Es pot escriure la història contemporània sense imatges? Es pot construir avui la memòria d'un país sense accedir als dipòsits de les imatges en moviment i a les produccions audiovisuals? La resposta és òbvia. Tot el que s'està produint i emetent avui pels canals de televisió i les noves plataformes digitals esdevé demà patrimoni audiovisual. Aquest cabal immens de producció sense fi d'imatges i relats sobre el present està destinat o bé a la pura desaparició o bé a sustentar la memòria col·lectiva d'una comunitat, d'un país, d'una cultura. A Catalunya, per exemple, hi ha actualment un ampli ventall de canals de televisió en funcionament continu (vuit de públics de TVC, quatre de privats i una cinquantena de locals), més un conjunt de productores de tot format (ficció, documental, animació, publicitat, etc.) i una quantitat indefinida d'iniciatives privades amb producció de vídeos que poden circular per les xarxes d'internet. Qui té cura de la recollida, preservació i posada a disposició de les generacions futures de tot aquest patrimoni?
La història cultural catalana arrossega un dèficit enorme i insalvable d'imatges sonores i visuals en moviment corresponents al franquisme i postfranquisme, per l'absoluta dependència de les fonts d'imatges estatals (No-Do, TVE, cinema espanyol i en espanyol, etc.). Només gràcies a moviments alternatius com el cinema amateur i a algunes filmacions clandestines disposem de certes imatges no “oficials” de l'època (TV3 no arriba fins al 1984!). El problema ara és un altre i de més envergadura. Des de l'eclosió de les imatges amb la profusió de tecnologies lleugeres i la multiplicació de canals, la nova ecologia de la imatge planteja dos grans reptes. Primer, la gestió pública no sols d'un enorme magatzem d'imatges que la societat ha anat acumulant durant aquests últims trenta anys, sinó també la de la multiplicació exponencial diària de la producció audiovisual i multimèdia en una civilització ja totalment depenent de les imatges. I segon, la digitalització de tot el patrimoni analògic anterior a l'era digital, qüestió d'una gran envergadura econòmica, però també d'una transcendència indiscutible per al futur d'aquest patrimoni.
La urgència d'emprendre polítiques i mesures de cara a la delicada i complexa gestió de les imatges és exigida per la creixent demanda d'ús d'imatges i relats audiovisuals per molts sectors socials, culturals i productius. De l'escola a la universitat, dels professionals de la comunicació als historiadors i estudiosos de tota mena, de les editorials a les productores audiovisuals, de les administracions públiques a les empreses privades, tothom vol treballar més i més amb una matèria primera que es diu imatge. La pregunta és: qui i com se'n facilita l'accés? En quines condicions?
La preocupació per com preservar i usar la memòria en imatges està promovent a Europa debats i alguns instruments de regulació, com ara el Conveni del 2001 del Consell d'Europa per a la protecció del patrimoni audiovisual (que distingia entre obres cinematogràfiques i produccions televisives). A l'Estat espanyol tot es redueix a l'obligació del dipòsit d'un exemplar de les produccions cinematogràfiques pel reglament de l'Instituto Bibliográfico Hispánico (art.9, lletra m). A Catalunya tenim una regulació que havia d'afavorir una clara política de protecció de l'audiovisual: està prevista en l'article 125 de la llei 22/2005 de la comunicació audiovisual de Catalunya. Aquella disposició obligava tots els prestadors de serveis de comunicació audiovisual a efectuar el dipòsit d'una còpia en suport digital de cadascun dels programes i les obres de producció pròpia, “en els termes que s'estableixin per reglament”. Però el segon tripartit es va oblidar del reglament! I per tant no hi ha cap política de protecció del patrimoni audiovisual català, tot i disposar d'una de les millors lleis del món.
Ara que el nou conseller i historiador Mascarell promet de repensar les prioritats del Departament de Cultura –i a les portes de la inauguració d'un monument tan simbòlic com és la seu de la Filmoteca de Catalunya–, seria convenient d'afrontar a fons aquest repte general amb tots el principals interlocutors (Filmoteca, Arxiu Nacional, CCMA, Museu d'Història, grups mediàtics significatius, universitats, etc.). I concertar un reglament que assegurés des d'avui la preservació, catalogació i accés de la producció audiovisual catalana d'interès públic.
