L'APUNT
Afrontar la sedició
Amb un títol contundent com “Frente a una intentona sediciosa” La Vanguardia de l'època encapçalava l'editorial que el mes de març de 1951 va dedicar a la vaga dels tramvies. I sobta l'èmfasi del rotatiu per justificar-se. “¿Nosotros? –es pregunta fins a una mitja dotzena de vegades l'editorialista– “la duda ofende” replica. “¿Con quién vamos a estar nosotros si no con el orden y la ley?” reafirma. Els sediciosos no eren més que ciutadans que protestaven pel fet que mentre el tramvia de Barcelona s'havia apujat de 50 a 70 cèntims, a Madrid continuava costant 40 cèntims. Un increment en un transport públic essencial que era una gota que feia vessar el got de la indignació contra un règim que a més de la repressió política mantenia la població en la misèria, promovia la desigualtat social i tot enmig d'un ampli magma de corrupció. Una anècdota exemplifica l'afartament: a la sortida d'un partit que el Barça va jugar aquells dies a l'antic camp de les Corts va caure una tempesta i els responsables del tramvia van veure l'oportunitat de trencar el boicot i, pensant que plovent a bots i barrals la gent tornaria a agafar el tramvia, fins i tot van reforçar el servei. La gent va arribar molla a casa però eixuta en els ideals. Només es van vendre aquell dia uns 450 bitllets, quan el normal era mig milió. Està clar que la protesta va derivar en revolta política. Però l'origen va ser social i no polític. I és aquí on vull veure, seixanta anys després, el paral·lelisme amb l'actualitat. Amb aquestes revoltes del Magrib i dels països àrabs, on la protesta contra les condicions de vida a què se sotmet a milions de persones està sacsejant règims dictatorials i corruptes. La revolta dels tramvies, tot i ser esclafada, va posar la llavor d'una lluita antifranquista que malgrat que no va poder enderrocar el règim va posar les bases per enterrar el franquisme amb el dictador. El perquè de l'èxit de la convocatòria de protesta en una societat tenallada per la por des de feia 15 anys, o el perquè La Vanguardia va haver de justificar-se de manera tan vehement al costat del règim, té diverses explicacions, entre elles el fet de la falta de suport que tenia el governador civil Eduardo Baeza Alegría, que va ser imposat fins i tot a falangistes i altres sectors franquistes (la vaga li va costar el càrrec). Però també el fet de l'inici de creació de consciència del greuge a què els catalans, franquistes o no, eren sotmesos respecte a Madrid. Una qüestió que 60 anys després també està inserida en l'actualitat. Deu ser cosa de l'“España eterna”.