Cendra

El dime­cres de cen­dra ens recordà dues coses: que el car­nes­tol­tes s'havia aca­bat i que teníem al davant l'horitzó de la Pas­qua. La segona és més impor­tant que la pri­mera. Tant és així que la Qua­resma (la qua­ran­tena) és un temps de pre­pa­ració per a la Pas­qua. Els cris­ti­ans ho saben. Saben que Jesús, abans d'ini­ciar la seva vida pública, se n'anà al desert. Al desert es lliurà de ple a la pregària i al dejuni. Es lliurà, per tant, a l'enfor­ti­ment de l'espe­rit. I en efecte: quan començà a pre­di­car –per ter­res de Gali­lea–, les per­so­nes que l'escol­ta­ven que­da­ven admi­ra­des de la seva segu­re­tat per­so­nal, de la seva manera de dir les coses, i sobre­tot de la seva for­ta­lesa d'espe­rit. En el desert Jesús fou temp­tat. Va superar amb escreix les diver­ses temp­ta­ci­ons que se li podien pre­sen­tar al llarg de la seva vida pública. La prin­ci­pal de les quals era la temp­tació del poder. Com­mou veure Jesús abso­lu­ta­ment allu­nyat de qual­se­vu­lla vel·leïtat de poder. Li hau­ria sigut fàcil, atès que les mul­ti­tuds el seguien. Però no. Jesús no era un popu­lista com ho solen ser avui dia alguns dels prin­ci­pals líders polítics, que s'empa­ren en el sis­tema democràtic per fer el que els dóna la gana. Estic pen­sat en Gad­dafi. Ja era hora que els dis­si­dents es revol­tes­sin. Temo per ells. Però no veig altra manera de plan­tar cara a un dic­ta­dor tan cor­rupte que no sigui aquesta. Només els qui patei­xen la injustícia per­ma­nent són capaços de dir “prou”. Ningú no s'espe­rava que els països àrabs en serien, de capaços, però sem­bla que ha arri­bat l'hora del “ja n'hi ha prou”. De tor­nada de Rio de Janeiro, lle­gia al diari que Roma es pre­para per a un pos­si­ble èxode des de Líbia. Els joves de Tunísia –lle­geixo– ja han envaït la petita illa de Lam­pe­dusa. Entre aquests joves abun­den els lli­cen­ci­ats. És lògic. Tenen tot el dret a somiar un futur millor. Un futur d'acord amb els seus conei­xe­ments. En això con­sis­teix la Qua­resma: cami­nar amb els ulls espe­rançats cap a una futura resur­recció. Pri­mer l'èxode, després la Pas­qua. Aquest Jesús que, abans d'ini­ciar la vida publica, s'endinsa en el desert i arriba al des­pu­lla­ment total és el que després plan­tarà cara a una situ­ació d'injustícia gene­rada des del poder religiós. I és el que hau­ria de pre­si­dir la Qua­resma cris­ti­ana. Altra­ment, la Qua­resma només és paper mullat. Cen­dra.