anàlisi
L'ètica egoista
A fi de defensar l'individu de les filosofies polítiques sorgides del comunisme i el nazisme, Ayn Rand, Murray Rothbard i Robert Nozick van desenvolupar un individualisme radical. Rand diu que l'home és un fi en si mateix i no un mitjà perquè se n'aprofitin els altres; per tant ha de viure pel seu propi propòsit i treballar pel seu propi interès. I en el resum de la seva filosofia que fa en el poema Himne, comença dient: “M'han atribuït moltes paraules, algunes són falses, però tres són sagrades: «Jo ho desitjo»”. En el món d'avui, que tot és ple de matisos, qualsevol mena de radicalitat provoca una mica d'urticària, la veritat. I molt especialment quan aquest egoisme radical conviu en una societat molt més interdependent i en una societat organitzada en què el mateix individu rep molts avantatges pel sol fet de pertànyer a la societat. La societat avança, i filosofies polítiques que al seu moment semblaven alliberadores han fracassat estrepitosament i han provocat milions de morts, i destrucció econòmica i moral, però aquell intent radical de defensar l'individu contra la barbàrie l'hem anat traspassant cap a col·lectius, i avui hi ha certs col·lectius socials i econòmics que desenvolupen amb molta eficiència la seva ètica egoista. Moltes de les grans empreses han crescut al redós dels favors polítics, i per la seva eficiència en la gestió de la informació i del privilegi d'estar a prop del poder. És per això que sovint quan algú parla de certes persones com ara empresaris sento una mena de calfred, perquè el meu model d'empresari no té res a veure amb el que transmet aquesta gent. I estic segur que si haguéssim tingut més empresaris vocacionals, avui tindríem menys desertització industrial. Però fent servir la seva ètica egoista, quan van tenir l'oportunitat de vendre la seva empresa a una multinacional, ho van fer, i avui veiem que s'imposa la lògica, i en temps de crisi, les empreses sempre afavoreixen el seu país d'origen. Que Piaggio s'emporti la producció de la fàbrica de Martorelles cap a Itàlia és una decisió empresarial, i segurament la justifiquen dues raons: l'econòmica i la de pertinença. Així doncs, l'efecte d'aquests dies amb el que està passant amb la Derbi és el resultat de la causa de fa uns quants anys, quan no vam mantenir-la catalana.
L'anunci de vaga preventiva que ha fet el comitè d'empreses d'Aena és una altra evidència de l'ètica egoista, ja que com a col·lectiu vol imposar unes condicions, unes polítiques i unes estratègies a la seva empresa. I, moguts només pel “jo ho desitjo”, inicien un conflicte en un sector clau com són els aeroports, i provoquen gran desconcert i pèrdues econòmiques a la que, de moment, és l'única indústria que encara ens funciona mitjanament bé i és capaç de crear ocupació, com és el turisme. La transcendència dels seus actes egoistes, en una pretesa defensa d'una hipotètica pèrdua de drets com a col·lectiu, és tant desproporcionada com carregada de mala intenció. Lamentablement, al nostre país ens esperen uns quants anys de molt de sacrifici en què el treball continuarà sent un bé escàs, i les perspectives de crear-ne són febles. Hi ha prop de cinc milions d'aturats, sis-cents mil del quals són catalans; en aquestes circumstàncies, per poca sensibilitat social que es tingui, s'hauria d'imposar un mínim de prudència i fins i tot, si ets dels privilegiats que tens feina, estar disposat a certes renúncies i sacrificis. En aquests moments, qualsevol col·lectiu que exerceixi l'ètica egoista, des del seu poder per fer mal a la societat (i, en aquest cas, a la societat que els paga), em sembla tremendament reprovable, i un motiu més perquè el legislatiu posi fre a aquests excessos urgentment.
