Naoto Kan

No voldria ser al teu lloc, Naoto Kan. No dic que en altres moments m'hauria agradat ser primer ministre del Japó, que no és el cas, però ara encara menys. Davant d'una catàstrofe, tal com dius la pitjor des de la Segona Guerra Mundial, ben poca cosa pot fer un alt mandatari. Pot enviar ajuda, pot prendre mesures per evitar l'empitjorament, pot fer allò que ara en diuen gestionar la crisi, i que abans se'n deia fer el que es pot. I no gaire més.

Quan els morts es compten per milers, quan ha rebentat una central nuclear, quan hi ha milers de desapareguts i gent sense casa, has de fer cara de pòquer, fer bellugar tothom, i si pot ser sortir sempre a la foto. Serveix de res tot això? A efectes pràctics serveix de molt poc, i sovint serveix per fer nosa als que realment treballen. Però en el joc de la política fer veure és sovint més important que fer. I has de fer veure que estàs al peu del canó.

En la tragèdia de les Torres Bessones, George Bush va ser acusat de fer-se fonedís davant la crisi. La gent hauria apreciat molt més que s'hagués plantat a la punta de Manhattan, i que s'hagués enfilat a les
runes fumejants, com van fer altres. No sé si al Japó la gent és igual d'absurda, i si els japonesos també desitgen que et plantis a la zona devastada i empipis les víctimes. En tot cas, t'enfrontes a la pitjor situació de la teva vida: o hi vas i molestes, o no hi vas i se't molesten. No voldria estar en la teva pell, tot i que, per ser justos, confesso que encara voldria menys ser en la pell dels afectats.