La política en temps d'apocalíptics

El digníssim art de ser­vir al bon govern de la comu­ni­tat es troba en hores bai­xes. Entorn al des­as­tre mul­ti­front japonès hi ha almenys tres pre­o­cu­pants refle­xi­ons a fer. Sense orde­nar-les per importància, la pri­mera és el nivell de descrèdit asso­lit per la política: ha arri­bat a un extrem que els seus pro­ta­go­nis­tes (el cau­sants prin­ci­pals de la seva des­le­gi­ti­mació) rene­guen del que fan, sense renun­ciar, però, ni al sou ni al cotxe.

Sen­tir dir a Maria Dolo­res de Cos­pe­dal, una dona política, que el PP dei­xarà el seu posi­ci­o­na­ment sobre les cen­trals nucle­ars en mans dels tècnics suposa mol­tes coses entre les quals no és menor la por a expres­sar les pròpies idees, en el cas supo­sat que real­ment pen­sin alguna cosa més enllà del que cre­uen que els pot con­ve­nir elec­to­ral­ment. Suposa també una manca d'auto­es­tima pro­fes­si­o­nal que no pot ser bona ben­zina per garan­tir la qua­li­tat del seu fer, i per supo­sat implica una supina ignorància de l'abast de la seva acti­vi­tat.

Perquè, en segon lloc, i de retruc de les des­a­for­tu­na­des decla­ra­ci­ons de qui no és pre­ci­sa­ment ningú en el par­tit que pot­ser està cri­dat a gover­nar-nos en no gaire temps, cal recor­dar que les deci­si­ons sobre quin ha de ser el tipus, el model de gene­ració i els hàbits d'ús de l'ener­gia són de caire emi­nent­ment polític, pro­ba­ble­ment una de les més impor­tants deci­si­ons polítiques que ha de pren­dre el gover­nant. Els tècnics poden, és cert, mos­trar models alter­na­tius, fins i tot donar con­sells, i si m'apu­ren, inten­tar influir, però la decisió és, ha de ser del gover­nant. Si no, no governa; si no, és un gerent més o menys eficaç, efi­ci­ent, simpàtic o popu­lista; si no, és un mer put­xi­nel·li d'un gui­nyol estrambòtic que ens costa cada cop més diners.

Més enllà que sigui el polític qui té l'obli­gació de deci­dir, hi ha una ter­cera qüestió en la qual crec impres­cin­di­ble un cert con­sens: la política energètica (i vet aquí que hem arri­bat a l'expressió que denota tot el que he dit fins ara amb més parau­les), la política energètica no pot depen­dre del fet que la terra tre­moli amb més o menys inten­si­tat. Hem vist tron­to­llar Cos­pe­dal men­tre ho feia Fukus­hima, però també, en el camp con­trari, no dol­dre's massa amb la notícia aquells que rei­vin­di­quen con­cep­ci­ons tan ingènues sobre el tema que quasi bé sem­blen esca­pats d'una comu­ni­tat amish. Si les posi­ci­ons dels polítics s'arron­sen o esti­ren al ritme dels brams de la terra, més enllà de tot el que pugui estar per fer en matèria de millora tec­nològica, és que no hi ha model, qui governa (o qui el vol subs­ti­tuir) no sap on va. Ni en cin­quanta anys ni en els pro­pers minuts.

I final­ment, a banda, està això del secret d'estat. Sem­bla men­tida que Estats Units, que sap què vol dir saber, és a dir, que és millor no comu­ni­car quan genera alarma, vagi escam­pant rumors sobre el que el govern nipó ama­gui. Tòquio es buida sense remei just quan els nivells de radi­o­ac­ti­vi­tat són insig­ni­fi­cants, així que no cal gaire per ima­gi­nar la devas­tació que pot gene­rar el ter­ror de cons­ta­tar un perill tan poc tan­gi­ble com un aire que se sap letal.

Pot­ser sí que SOM a les por­tes d'una certa apo­ca­lipsi: la incom­petència gene­ra­lit­zada per assu­mir que la huma­ni­tat ha estat el resul­tat de la lluita cons­tant con­tra els ele­ments de la natura i con­tra els seus pro­pis vicis, entre el quals l'oblit sovin­te­jat del seu grandiós i des­a­pro­fi­tat motor, la lli­ber­tat. Aquesta minúscula i divina partícula que ens dife­ren­cia de la musa­ra­nya...